Quan el drac rep una canonada.

El 1847, Antonio de Bofarull, a la seva Guia-cicerone de Barcelona, escriu sobre la portada gòtica del palau de la “casa de la Diputación” (pàgina 56) que en el centro, un poco mas alto, distinguese un S. Jorge a caballo, luchando con un dragon. El Caballero y el caballo permanecen algo toscos, tales como salieron de las manos del artista. A la fiera llevósele parte de una quijada y una garra una descarga de metralla que atravesó a lo largo la calle del Obispo, en cierta revuelta popular durante la última guerra…

La revolta a la que es refereix Bofarull és l’aixecament popular contra Espartero, Duque de la Victoria, el 1842.

Hi ha un bon reportatge imprès d’aquest episodi de la història del vuit-cents, una carpeta editada per l’impressor J. Roger el 1843, les Escenas de la Revolución y bombardeo de Barcelona en el año 1842. És una col·lecció de vuit làmines amb gravats calcogràfics dels germans Ramon i Pau Alabern, amb uns textos explicatius com a peus, escrits per Josep Puiggarí.

Les imatges són un interessant reportatge gràfic i el text és força objectiu, encara que no acaba d’explicar les causes d’aquesta revolta, que coneixem per altres fonts.

Un dels motius és la notícia de que el “gobierno” de Madrit està preparant un acord comercial lliurecanvista amb Anglaterra. Per aquest tractat, entre altres coses, España rebaixa els aranzels als productes tèxtils anglesos, cosa que representa abandonar el proteccionisme de la indústria tèxtil catalana, perjudicant greument tant els interessos de la burgesia industrial com els de la classe obrera, arruïnant els empresaris i abocant a la misèria els treballadors del ram de l’aigua i les seves famílies.

Aquesta greu amenaça s’afegeix al malestar ocasionat per la política repressiva del “capitán general” Van Halen després de l’inici de l’enderrocament de l’odiada Ciutadella a la fi de la primera guerra carlina. A més, Madrit ha deixat els soldats desmobilitzats del tot abandonats i sense paga, convertint-los en una plaga de desocupats, miserables i lladres assolant el territori, recordant els abusos de militars castellans previs a la guerra dels Segadors o de Separació dos-cents anys abans, i als del segle XVIII després de 1714. Aquesta arbitrarietat militar es completa amb la política repressiva del general Zurbano a Girona i les comarques que l’envolten, a partir de l’estiu de 1842, perseguint les escorrialles de les partides carlines i, de passada, els republicans federals i qualsevol sospitós de ser desafecte a la unitària monarquia borbònica. Aquest Zurbano, un clar partidari de l’estratègia de terra cremada o, simplement, de practicar terror d’Estat amb la tècnica de viles socarrades, arriba a dir que «Bien puede existir España sin Cataluña».

Però si el bocamoll i provocador Zurbano és esca, l’espurna que encén el foc és una ximpleria, el conflicte amb una colla d’obrers la tarda del diumenge 13 de novembre, que tornen inspirats després d’un dinar fora muralles i volen entrar una mica de vi a Barcelona sense pagar els burots. Tot seguit ve la resposta gubernativa, amb “el ejército” ocupant l’Ajuntament i detenint periodistes, entre els quals tots els redactors de “El Republicano” que troben.

Al peu dels gravats de les Escenas de la Revolución y bombardeo de Barcelona en el año 1842, Josep Puiggarí escriu:

Imprudències de les autoritats donaren causa al moviment del quinze de novembre del 1842. L’alarma del Portal de l’Àngel la nit del dia tretze i els empresonaments de la matinada següent demostraren alhora la indignació del poble contra els excessos del poder i la intransigent resistència d’aquest a tota mena de negociació. A la Plaça de St. Jaume s’amotinaren paisans i milicians. Les barricades, els canons, els avalots i desordre propis del cas, durant tots aquells dies, donaven l’aspecte d’un campament a aquell escenari tradicional de l’agitació popular a Barcelona.

Aquests milicians esmentats per Puiggarí són els membres de la Milicia Nacional, un cos auxiliar del ejército, vagament inspirat en les coroneles, creat durant la primera guerra Carlina per cobrir la defensa de les ciutats quan les columnes de l’exèrcit d’Isabel II surten a l’encalç de les partides carlines. I aquests milicians, anomenats popularment els nacionals, són gent de la terra i es posicionen ara contra el ejército isabelí. Un d’aquests milicians és el federal Narcís Monturiol.

Continuarà…

Jordi Peñarroja

Escriptor i fotògraf

(Text parcialment extret i adaptat del llibre de Jordi Peñarroja Ictineus, Barcelona 2010)

Ens agrada la història perquè ens interessa el futur.

Història de Catalunya. Revolució 1842. Medalló Sant Jodi Palau Generalitat

Medalló de la porta gòtica del Palau de la Generalitat amb el drac mutilat per la canonada de 1842. Foto de Jordi Peñarroja, del 2012.

Històia de Catalunya. Gravat Montjuïc s.XVIII

Als segles XVIII i XIX és un costum estès entre els treballadors de les manufactures i fàbriques de Barcelona anar a dinar vora alguna de les nombroses ermites i fonts de Montjuïc. Xilografia del darrer quart del segle XVIII.

Història de Catalunya

Repartiment d’armes de la milícia a la plaça de Sant Jaume. Fragment d’una làmina de les Escenas de la Revolución y bombardeo de Barcelona en el año 1842.

Història de Catalunya. Revolucio 1842. Canó plaça Sant Jaume

Canó emplaçat a la plaça de Sant Jaume. Fragment de la mateixa làmina que la imatge de dalt, pertanyent a les Escenas de la Revolución y bombardeo de Barcelona en el año 1842.