Càrregues contra el poble.

Josep Puiggarí (1821-1903), que aconsegueix llicenciar-se en dret el 1843, és un jove cronista que sap donar un testimoni força equilibrat dels fets de novembre de 1842. A les Escenas de la Revolución y bombardeo de Barcelona en el año 1842 escriu:

Fou el matí del dia quinze quan de debò començà a organitzar-se la revolució. En veure el caire que prenien els esdeveniments, el general va declarar la ciutat en estat de setge i disposà tot seguit un atac simultani per tres punts contra la Plaça de St. Jaume, nucli dels revoltats. Cap a les vuit, el brigadier Ruíz, comandant una partida d’infanteria, artilleria de llom, cavalleria i sapadors, va escometre per l’Argenteria, carrer que va haver de guanyar pam a pam, obrint-se camí a trets. Però en arribar a la Plaça de l’Àngel fou aturat pels homes de la Milícia Nacional que, al capdavall, rebutjaren l’atac. Els nacionals, des de l’arc de la presó (una porta, avui desapareguda, de la muralla romana situada a la confluència de la plaça de l’Àngel amb el carrer de la Llibreteria, ex-Baixada de la Llibreteria i, abans, Baixada de la Presó) i els seus voltants endegaren un foc mortífer contra la tropa durant les dues hores i escaig que durà la topada.

La descripció dels fets manté la precisió quan explica les maniobres represives de l’ ejército español aquell dia a Barcelona:

Quan el brigadier Ruíz obria foc per l’Argenteria, el brigadier Villalonga avançava per carrer del Duque de la Victoria (ara, Fernando VII) per emparar-se de la seva darrera illa, que fa façana a la plaça de la Constitució (ara és altra vegada la plaça de Sant Jaume). Aquest atac fou igualment fatal i poc profitós a la tropa, perquè només s’aconseguí arribar, amb moltes pèrdues, fins a l’antic convent de la Ensenyança (substituït per les galeries de Grifé i Escoda, amb passatge del Crèdit inclòs), caserna del quart batalló de la Milícia Nacional, on feren quaranta presoners i prengueren l’armament.

De punta a punta de la ciutat ressonaven crits d’alarma. El general Van Halen, en veure l’infructuós resultat dels seus plans d’atac, sentint-se impotent per dominar un moviment tan generalitzat, hostil·litzat, desbaratades les seves tropes per tot arreu, atacat fins en el seu centre d’operacions des de l’embocadura del carrer del Conde del Asalto (nom de l’actual Nou de la Rambla), va voler desallotjar als que de tan a prop disparaven en contra d’ell. Per aconseguir-ho, i no disposant d’altra força, manà donar contra aquell carrer una càrrega de cavalleria. Però allà, com pertot, fou abrivat l’esperit ardit de tot el veïnat. Tant de bo aquelles lliçons haguessin convençut l’autoritat que tot poder és ineficaç quan un poble lluita amb aquest entusiasme.

Recordem que el motiu de la revolta de 1842 és el sentiment de frustració generat per la política econòmica d’un Estado Español que va contra a Catalunya. I els recents esdeveniments viscuts al país semblen una versió actualitzada d’aquells fets, amb un jovent que pensant en present i futur creu, com Josep Puiggarí, que tot poder és ineficaç quan un poble lluita amb aquest entusiasme.

Continuarà…

Jordi Peñarroja

Escriptor i fotògraf

(Text parcialment extret i adaptat del llibre de Jordi Peñarroja Ictineus, Barcelona 2010)

Ens agrada la història perquè ens interessa el futur.

Història de Catalunya. Revolucio 1842, combats 15 de Novembre

Combats del matí del 15 de novembre de 1842. Detall d’una làmina de les Escenas de la Revolución y bombardeo de Barcelona en el año 1842.

Història de Catlaunya. Revolució 1842, combats 15 de novembre

La cavalleria de Van Halen rebutjada pel veïnat del carrer Nou de la Rambla, llavors dit “del Conde del Asalto”. Imatge de les Escenas de la Revolución y bombardeo de Barcelona en el año 1842.

Història de Catalunya. Policia repressora d'ocupació

“Grisos” a la plaça Lluís Millet, a tocar de la Via Laietana de Barcelona, preparant-se per reprimir els manifestants. Foto de Salvador Bonada, del 18 d’Octubre del 2019.