El Capitán General vol bombardejar els enemigos de la Constitución.

La Barcelona de 1842 ocupa només l’espai clos per les muralles (l’actual districte de Ciutat Vella), amb l’afegit sinistre de la Ciutadella borbònica i el suburbi extramurs de las Barceloneta. La resta del que avui és ciutat densament edificada són camps de blat, horts i vinyes. Els barris d’Hostafrancs, Sants, Sarrià, Les Corts, St. Gervasi, Gràcia, Horta, Sant Andreu i Sant Martí són fins a finals del segle xix pobles del pla de Barcelona. Quan es produeix la revolta contra Espartero i el general Van-Halen demostra la seva incompetència, la comarca del Barcelonès és una realitat geogràfica autèntica.

Quan acaben els combats, les autoritats fidels al govern Espartero fugen i la ciutat organitza la seva vida i el seu govern. Els capdavanters de la revolta formen una Junta que el diumenge dia vint publica el seu programa, manifestant-se liberal, anti­­-esparterista, constitucional i econòmicament proteccionista.

Cal recordar que el govern Espartero manifesta un tarannà lliurecanvista, en clara oposició als interessos de la indústria catalana. El proteccionisme a la indústria i, en definitiva, als llocs de treball és un del puntals de l’acceptació popular de la Junta, junt amb el rebuig generat guanyat per l’administració esparterista. I es nomena també una Junta Consultiva, formada per vint-i-cinc personalitats ciutadanes del comerç, de la indústria, de la jurisprudència i de la ciència.

El general Van-Halen no està gens d’acord amb aquestes mesures de govern, atès que per a ell no existeix altre govern ni altra sobirania que allò que la seva persona representa. Per això, en lletra adreçada al president de la Diputació Provincial, no és sorprenent que gosi avançar manifestacions tan fortes com aquesta:

“…Me veré forzado a hostilizar esa ciudad hasta someterla a la obediencia al Gobierno nacional, pues una vez roto el fuego no cesaré hasta obtener la sumisión de los que quieran continuar en rebeldía, i al incendio y destrucción de fábricas i edificios, que son consiguientes.

Por más que repugne a mi corazón, si se me obliga a ello, estoy decidido a hacer quemar entre las llamas de la ciudad a los enemigos de la reina Isabel II, de la Constitución i de la Regencia que la representación eligió.”

Això és una declaració de guerra.

Ben al contrari del que diuen les dretes, els revolucionaris acostumen a ser gent més aviat pacífica. Això sí, d’acord amb la vella dita “ens guardi Déu de la ira dels justos”, poden encendre’s de forma explosiva quan la pressió que suporten esdevé excessiva. Però d’entrada acostumen a ser més pacífics que les dretes. Per contra, els homes del govern Espartero de pacífics no en tenen res.

Després de les esbatussades dels dies passats, els revolucionaris no tenen altre desig que el de viure en pau i treballar. No volen guerra. Però els la fan. Poden triar entre capitular d’entrada, negociar o lluitar. La primera opció és una vergonya; la segona resulta ben difícil, atès que l’interlocutor argumenta des del monopoli dels canons; i la tercera és quasi un suïcidi a l’estil dels saguntins de l’antiguitat. Les consultes entre les Juntes se succeeixen, i una comissió de la Diputación intenta convèncer Van-Halen que renuncii al bombardeig de Barcelona per solucionar el conflicte.

La Diputación Provincial no té, però, els canons que cal per a poder convèncer el militar.

Jordi Peñarroja

Escriptor i fotògraf

Ens agrada la història perquè ens interessa el futur.

Historia de Catalunya. Vapor

L’inepte general Van Hallen inclou a les seves amenaces la intenció de bombardejar les fàbriques de Barcelona. Fragment de xilografia representant una fàbrica amb la maquinaria moguda per màquines de vapor (circa 1845)

Història de Catalunya. Vaixell vapor

Amb la ciutat assetjada, l’única via segura per evacuar Barcelona és embarcar en vaixells de bandera francesa o anglesa, com aquest vapor de rodes. Xilografia circa 1849.

Història de Catalunya. Van Halen

Van Hallen és un representant de la tradicional política repressiva i anticatalana de l’estat hispanocastellà, accentuada a partir del regnat del seu Felipe V. Fotomuntatge de Jordi Peñarroja, del 2020, a partir de gravats dels segles XVIII i XIX.