A la plaza del Caudillo!

El dissabte 8 de juny de 1968, París i el mes de maig queden ben lluny de la ciutat de València, on la plaça de l’ajuntament és encara la plaza del Caudillo. Oficialment, si més no. I en aquesta plaça, davant de l’ajuntament hi ha l’Ateneu Mercantil, un edifici d’arquitectura discreta amb una bona sala d’actes on també s’hi pot fer teatre. I avui hi ha funció.

L’obra, mig improvisada es diu Homenatge a Joan Fuster, es representa en sessió única i és un acte acadèmic. Com el kafkià Informe per a una Acadèmia, aquesta obra es desenvolupa com una sessió acadèmica que uneix realitat i ficció. La realitat d’una gent (que omple l’escenari, la platea i el galliner) entestada en viure la ficció de fer coses de país normal 261 anys després de la batalla d’Almansa en una sala d’actes, quan a fora, just davant de l’Ateneu Mercantil, hi ha una estàtua eqüestre del general Ísimo plantada al bell mig de la plaça.

Joan Fuster és al centre de l’escenari i ja és un mite. Ho és, sobretot, perquè el 1962 Fuster ha publicat un parell de llibres cabdals, ambdós escrits per encàrrec de dues editorials de Barcelona.

Un és l’assaig Nosaltres, els valencians, que surt respectant la redacció original en català i enceta el catàleg d’Edicions 62. És un llibre desmitificador que paradoxalment esdevé la clau de volta de la posterior mitificació de Joan Fuster.

L’altre llibre importantíssim és un altra aproximació a la realitat valenciana: una guia que surt en versió castellana a les Ediciones Destino de José Vergés. La publicació en castellà s’entén atès que aquesta editorial neix el 1942 com un apèndix de la revista Destino, iniciada a Burgos el 1937 vinculada a la Falange i que Vergés i el seu amic Ignacio Agustí continuen a Barcelona a partir de 1939. Naturalment, el nom de la revista i l’editorial surten de la famosa frase del fill del dictador Primo de Rivera: España és una unidad de Destino en lo universal. Però El País Valenciano, malgrat la llengua d’impressió, és el complement de lectura imprescindible per a copsar del tot Nosaltres, els valencians. Hi ajuda l’excel·lent il·lustració fotogràfica en blanc i negre, que bàsicament és obra de Ramon Dimas. I essencialment és un llibre que segueix essent útil.

Aquests dos llibres de Fuster, i altres que els acompanyen, el 1968 ja han fet feina. El reconeixement d’aquesta feina és la ficció de normalitat que és l’homenatge.

Demostració de la ficció: només un fotògraf valencià, Francesc Jarque (València, 1940-2016) i un altre del Principat, jo mateix, fem fotos d’aquella representació a l’Ateneu Mercantil, on un munt de persones rebutgen la realitat quotidiana i somien una llibertat que, cinquanta anys després, encara creiem possible.

Jordi Peñarroja

Escriptor i fotògraf

Ens agrada la història perquè ens interessa el futur.

La llengua reclamada. Pintada d’un 1968 anterior a la normalització de l’esprai.

Joan Fuster, el dia de l’homenatge.

Joaquim Maldonado, president de l’Ateneu Mercantil de València, obrint l’homenatge el 8 de juny de 1968.

 

El públic de la platea aplaudint a la sala de l’Ateneu Mercantil.

Fotografies de Jordi Peñarroja.