El parc Güell, escenari lliure.

A poc a poc la plaça del parc Güell s’omple de gent el matí del 26 de febrer de 1978. Som molt abans del 2013, quan l’ajuntament de Barcelona presidit pel convergent senyor Trias elimina l’accés lliure per a tothom (existent des de 1926) al parc Güell. La mesura esdevé modèlica per a l’administració comú de l’alcaldessa Colau, que l’aplica també a l’accés al castell de Montjuïc.

Però tornem al matí del 26 de febrer de 1978, un diumenge assolellat i tebi, disfressat de primavera. És la data triada per celebrar al parc Güell de Barcelona la festa per la llibertat d’expressió i l’endemà està prevista la primera sessió del “Consejo de Guerra” als membres de la companyia Els Joglars, autors i intèrprets de “La Torna”.

La repressió exercida contra autors i actors de l’espectacle “La Torna” és un problema per a la maniobra política encarregada al senyor Adolfo Suárez, responsable del trànsit d’España des de la dictadura franquista cap a una monarquia continuista amb aparença democràtica. Enfrontat al repte de la insubordinació del seu Ejército, garant dels valors del franquisme, Suárez opta per jugar la carta de la tolerància amb la campanya desfermada en defensa de la llibertat d’expressió. Enmig d’un conflicte indesitjat, Suárez sap que això és el que li convé per a mantenir les aparences de canvi polític de la “transició” que li han encomanat, tant de cara al mercat interior com per a la imatge internacional. I és que, com diuen a Madrid, és un gest que “le queda muy aparente” a la seva “transición”. És per això que des de la comissaria de la Laietana s’abstenen d’enviar senyors armats amb porres per intervenir en defensa del sacratíssim “orden público” al parc Güell, el matí del 26 de febrer de 1978.

I un gran estel amb la màscara de la llibertat d’expressió s’enlaira sobre la plaça, on hi ha un escenari que té aquest mateix símbol com a teló de fons i únic element del decorat. Caracteritzats o no com a professionals de l’espectacle, diversos oradors diuen la seva. Però el millor de la festa és la processó paròdica que puja i baixa escales i fa entreacte a la sala de les columnes.

En pietoses parades per a sermonejar, l’il·lustríssim bisbe Pla i el reverend trabucaire Font adverteixen la parròquia sobre els perills de la llibertat. I la festa fa que el parc Güell esdevingui un temple de la llibertat d’expressió. Gaudí n’estaria cofoi.

Però no tothom és un esperit lliure com Gaudí. El senyor Alberto Boadella, llavors ja ben insolidari amb els seus companys joglars, fuig dels policies que el custodien a l’Hospital Clínic, en una fuga solitària ben enginyosa i teatral i s’exilia voluntàriament. Quan torna el cas ha passat a mans de la justícia civil, Boadella es lliura, es declara culpable i accepta una pena mínima que ni compleix.

Ara, el senyor Alberto Boadella ha envellit i potser sofreix l’amenaça del mal d’Alzheimer. Perquè quan fa els seus numerets pocasoltes de bufó sonso i tronat oblida, pobre “ciudadano”, que per voluntat pròpia el 1978 esdevé un “huido de la justicia”. Desmuntada l’aparença de mite que havia venut, 40 anys després de “La Torna”, el vell Boadella, ex-director de Els Joglars, deu patir atacs d’Alzheimer o combina les elevades concentracions de barra i ressentiment social que sovint vessen les personalitats mediocres.

Jordi Peñarroja

Escriptor i fotògraf

Ens agrada la història perquè ens interessa el futur.

A la festa per la llibertat d’expressió, els parlaments de protocol es fan des de l’escenari muntat a la gran plaça del parc Güell. L’endemà el senyor Alberto Boadella fuig de la presó preventiva per esdevenir un “huido de la justicia”.

Dos moments de la processó per la llibertat d’expressió, corresponents als inflamats sermons adreçats als seus fidels per l’Il·lustríssim senyor bisbe Pla i el “reverendo” Font.

 

El parc Güell s’estrena com a escenari el 1916 per al rodatge de “La reina joven”, pel·lícula dirigida per Magí Murià amb guió d’Àngel Guimerà, entretingut però políticament mistificador. A la festa de la llibertat d’expressió, el 1978, el protagonisme i el missatge són explícits i radicalment democràtics.

Fotografies de la festa per la llibertat d’expressió, el 26 de febrer de 1978, de Jordi Peñarroja.