Llagoteria en llengua llemosina.

Bonaventura Carles Aribau escriu a Vilacort, el 1833 i excepcionalment en català, uns versos destinats a felicitar l’amo pel seu aniversari. Cal dir que ben lluny del lèxic i l’àgil redacció de les obres teatrals de Josep Robrenyo, l’Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau és un text arcaïtzant, servil combinació de tòpics enaltidors d’una embafadora “dolça Catalunya” que hom pretén que tingui com a llengua pròpia aquella invenció vuitcentista del “llemosí”, que no és sinó una mostra del seu caute i temorós avergonyiment davant la magnitud de l’imaginari castellà, imposat implacablement a partir del regnat dissortat del primer rei monolingüe de la Monarquia Hispànica, Felipe II, que és també nostre senyor Felip I. Un rei educat a Castella que aplica la idea de la lengua del imperio elaborada al segle XV per Antonio de Nebrija.

Verdaguer tot sol, emprant la llengua de la pagesia osonenca del seu temps, desfà el 1865 la ximpleria del “llemosí” i, actuant amb coherència, el poeta i editor Josep Janés i Olivé, s’absté d’incloure l’Oda a la Pàtria d’Aribau en els textos seleccionats en l’interessant antologia Presència de Catalunya, gestada al palau Robert i editada pel “Servei de Biblioteques al Front”, el 1937. Però ens agradi o no, l’Oda és des de fa molts anys un text de referència, molt esmentat però poc llegit, la qual cosa justifica que ens donem l’oportunitat de revisar-ne uns quants emotius versos “llemosins”:

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,

oh serres desiguals que allí en la pàtria mia

dels núvols e del cel de lluny vos distingia

per lo repós etern, per lo color més blau.

(…)

En llemosí sonà lo meu primer vagit,

quan del mugró matern la boca llet bevia;

en llemosí al Senyor pregava cada dia

e càntics llemosins somniava cada nit.

Si quan me trobe sol, parl ab mon esperit,

en llemosí li parl, que llengua altra no sent,

e ma boca llavors no sap mentir, ni ment,

puix surten més raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per expressar l’afecte més sagrat

que puga d’home en cor gravar la mà del cel,

oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,

que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat

cessarà de cantar de mon patró la glòria;

e pàssia per ta veu son nom e sa memòria

als propis, als estranys, a la posteritat.

Ostres, quina sensibilitat! I la posteritat dedica un monument a l’empleat modèlic Aribau, abans que al seu patró, Gaspar de Remisa.

Però malgrat aquests entusiasmes vuitcentistes, hem de tenir present que Aribau és amic de Manuel Rivadeneyra, l’agent inductor de la crema de convents del 25 de juliol de 1835. En aquell moment la biblioteca del convent de Santa Caterina, dels frares dominicans, s’ha obert al públic i és la més important de Catalunya i “l’infern” que conserva la producció catalana en castellà, llatí i català censurada o prohibida per la Inquisició. Gairebé tot aquest paper esdevé fum i cendra.

I associat amb aquest Manuel Rivadeneyra, que encara té un cèntric carrer dedicat a Barcelona, Aribau és fundador de la madrilenya Biblioteca de Autores Españoles, curiosament editada en castellà i no en aquella altra “llengua a mos sentits més dolça que la mel” que, segons ell, tan el fa glatir.

Jordi Peñarroja

Escriptor i fotògraf

(Continuarà…)

Ens agrada la història perquè ens interessa el futur.

Història de Catalunya. Verdaguer bitllet 500 pts.

Retrat del jove Verdaguer triomfador als Jocs Florals de Barcelona de 1965, reproduït en un bitllet de 500 pessetes de l’any 1971.

Història de Catalunya. Santa Caterina crema.

Recreació de la crema del convent de Santa Caterina el 25 de juliol de 1835, per Josep Lluís Pellicer. Poden veures papers impresos i patracols trepitjats pels incendiaris amb el vist-i-plau de les “fuerzas del orden”.

Història de Catalunya. Ribadeneyra

L’agent provocador español Manuel Rivadeneyra, ja vell, en un retrat publicat a l’Esquella de la Torratxa el 1889.