Un monument al parc.

Aribau, don Buenaventura Carlos, és el primer director de la patriòtica Biblioteca de Autores Españoles, cosa que no ha de sorprendre ningú perquè on trobem Aribau inserit de ple, i ben a gust, és dins de la cultura castellana. Hem de concloure, en conseqüència, que Aribau és un senyor que quedaria més ben endreçat si tingués el seu monument plantat en una placeta de Vilacort mentre ell vagareja per El Parnaso Español, que és el lloc que li pertoca si els botiflers van al cel.

Físicament, Aribau és poca cosa: menut, malaltís i quec. Al monument creix: apareix tan alt com un jugador de bàsquet (209 cm) però vestit de buròcrata vuitcentista i encimbellat sobre un peu que fa una mica més de tres metres i mig d’alçada. L’escultura és de cos sencer i l’il·lustre empleat de banca queda retòricament retratat en una posa de senyor important i un pel tibat que es creu interessant, molt acadèmica, amb un llibre a la mà esquerra.

Vist des d’una perspectiva catalana, el millor que arriba a fer Aribau és defensar a Madrid els interessos de la indústria cotonera catalana, necessàriament proteccionista enfront del liberalisme aranzelari dels castellans. Potser per això és un industrial, Ignasi Jaumandreu, qui és al davant de la comissió que es constitueix el 1879 amb la finalitat de retre homenatge a l’autor del poema La Pàtria. I l’homenatge inclou aixecar un monument a la seva memòria. El primer acudit és situar-lo a la cruïlla dels carrers d’Aribau i de la Diputació però a la fi es considera preferible aixecar-lo al parc.

Un monument costa diners. La comissió intenta recollir-ne a Madrid, naturalment sense èxit ―Aribau ja no és útil―, i a Barcelona, amb un resultat finalment insuficient ―és la incerta glòria d’un botifler a Madrid―. Malgrat el fracàs de la subscripció, el monument a Aribau s’inaugura el 1884 dins d’un espai recollit i tancat per una balustrada construïda uns anys abans. El disseny d’aquest espai s’atribueix avui al jove Antoni Gaudí, treballant llavors dins l’òrbita de l’eclecticisme que Josep Fontseré, director de les obres del parc en una primera fase, practica en tota la seva producció.

La concepció del monument, que parteix d’un fals mite, és un projecte ben argumentat de l’arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas, que dissenya un parterre rodó, en forma de monticle, que simbolitza la terra pàtria, i del centre del qual sorgeix directament el peu del monument, un bloc de pedra força auster, ornat amb uns mínims elements simbòlics. Al capdamunt hi ha l’estàtua, que originalment és la peça esculpida en pedra pel menorquí Manuel Fuxà. I el Diario de Barcelona esdevé portaveu d’una subscripció per eixugar el dèficit en inaugurar-se el monument.

L’estàtua original d’Aribau se substitueix el 1934, amb motiu del centenari dels seus ensucrats versos, per una còpia en bronze, molt fidel, feta per Enric Monjo. El monument apareix a hores d’ara amb més modificacions. Han desaparegut unes dedicatòries lligades a unes branques de llorer, de bronze, d’aspecte més aviat funerari. I en la restauració dels anys 2000-2001 se substitueix el monticle de la base per un banc circular, que no cal replantar ni regar. Amb l’afegit d’uns jocs per a infants i unes taules, aquest espai ha esdevingut una zona gratuïta per a picnics familiars al parc de la Ciutadella. Però la figura de l’escultura resulta distant i malgrat el llibre que aguanta amb la mà esquerra retrata un Aribau que és un cortesà frustrat a Vilacort, petit Napoleó encarcarat i amarat d’esperit burocràtic.

Jordi Peñarroja

Escriptor i fotògraf

Ens agrada la història perquè ens interessa el futur.

Història de Catalunya. Aribau. Monument Ciutadella 1886

El monument tal com el dissenya l’arquitecte Josep Vilaseca. Gravat publicat al Diario de la Exposición el desembre de 1886.

Història de Catalunya. Aribau. Monument ciutadella 2020

La remodelació postmoderna del monument li ha tret part del simbolisme original. Fotografia de Jordi Peñarroja, del 2020.

Història de Catalunya. Aribau

Aribau, segons la versió en bronze d’Enric Monjo de l’escultura en pedra de Manuel Fuxà. Fotografiat el 2020 per Jordi Peñarroja.