De Cristòfol Despuig a la Renaixença vuitcentista.

Continua la conferència del 2014. Anem al segle XVI:

(…) Ja a principis de la monarquia hispànica dels Àustries, el cavaller tortosí Cristòfor Despuig escriu l’any 1557 el seu llibre Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, conservat perquè esquiva la censura en romandre inèdit fins a 1876. En aquesta obra llegim coses com aquestes:
I també casi tots los historiògrafos castellans estan en lo mateix de voler nomenar a Castella per tota Espanya (Col·loqui segon).
… que aquestos castellans, entre les altres gents, les coses que usen, és aquesta una, que per honrar-se a si mateixos dissimulen i desfressen la veritat o publiquen la mentira (Col·loqui quart).
… trobam dels catalans poques coses escrites de les moltes que han obrades, i per ço podem dir, ab veritat, que los de Catalunya han tingut en tot temps més obres que paraules, lo que contrari és en los castellans, que tot temps han tingut més paraules que obres (Col·loqui sisè).
El cavaller Despuig detecta ja al segle XVI les mateixes maniobres informatives i propagandistes que practiquen avui els polítics espanyols i botiflers i també evidencia el fet que els catalans cuidem poc la nostra “imatge d’empresa”.
Forçada per les circumstàncies, i superant els límits de la literatura culta, la Renaixença podríem dir que ja ha engegat motors quan es presenta a Madrid la Relación, o Memorial de greuges, de 1760.
Els dos problemes bàsics de la Renaixença són mancar del recolzament d’un Estat propi i fer-se amb intenció d’aconseguir l’encaix de Catalunya dins l’Estat Espanyol de matriu castellana, cosa que sabem del tot impossible. És aquí on es generen les contradiccions de la Renaixença, com ara l’acceptació del mite de la decadència dels segles XV a XVIII que, tot de passada, afavoreix la glorificació dels cercles de la burgesia fabril i financera vuitcentista com a recuperadors del geni català medieval.
Això és tradueix en una perversa visió provinciana de la nostra historia que oblida el nostre esplendorós Renaixement i un gran menyspreu per l’important període Barroc català. És així que s’arriba a presentar la defensa de les Constitucions i Llibertats al 1714 com un afer folklòric de combatents amb barretina i espardenya acompanyant consellers lluitant vestint la gramalla cerimonial. Tot això per promocionar la imatge de modernitat d’una Catalunya entesa com a motor industrial i econòmic d’Espanya.

Jordi Peñarroja
Escriptor i fotògraf

Següent article de la sèrie.

Ens agrada la història perquè ens interessa el futur.

Història de Catalunya. Caldrà quatricentenari? Expo Memorial

Exposició per al “Memorial 1714” realitzada per Jordi Peñarroja sobre Tortosa:la ciutat de los Col·loquis fotografiada a la seu del Memorial l’Onze de Setembre del 2008. Foto de Maria Miró.

Història de Catalunya. Caldrà quatricentenari? Francesc Riart

Francesc Riart disertant sobre l’organització i equipament de l’exèrcit català de 1713-1714 i la Coronela de Barcelona, en la plenitud del Barroc, a l’Auditori del Born Centre Cultural, dins del cicle Catalunya, història d’una independència programat pel Cercle Català d’Història. Foto de Maria Miró, del 15 de gener del 2014.

Història de Catalunya. Caldrà quatricentenari? Alegoria 1888

Un exemple d’imatge d’estat, seguint costums ja detectats al segle XVI per Cristòfol Despuig: el “Diario de la Exposición” publica el 1888 aquesta litografia d’una al·legoria espanyolitzadora de l’Exposició Universal de Barcelona, substituint l’heràldica catalana de la façana gòtica de la Casa de la Ciutat per l’escut de l’estat hispanoborbònic, amb l’afegit ornamental de banderes españolas, i substituint també altres elements propis (com l’àngel protector de la ciutat) per altres absurds i fora de lloc en una delirant ximpleria. I això només deu anys abans de perdre les colònies de Cuba, Puerto Rico, les Filipines i altres illes del Pacífic, quedant llavors l’estat español en situació de fallida.