Una infància acolorida.

Carles Fontseré arriba de Nova York (que és un mercat seriós, on les empreses paguen bé i amb rigorosa puntualitat) per instal·lar-se definitivament a Catalunya el 1973, on troba un mercat molt diferent. A més de ser Amèrica, a la ciutat de Nova York viu molta més gent que a tot Catalunya.

El 1977 coincidim com a col·laboradors del setmanari Oriflama, encara que no arribem a conèixer-nos. Ell fa algunes il·lustracions per aquella publicació, desapareguda a tocar de Nadal d’aquell any. Oriflama és a la seva darrera etapa i paga segons unes tarifes amb preus magres, però no gasius i més raonables que d’altres publicacions i editorials en català i també, cal dir-ho, paga mensualment amb raonable puntualitat.

Tornem a Nova York. Aquesta ciutat és clau en la vida de Carles Fontseré. Hi ha un abans de Nova York i un després de Nova York però sobretot hi ha uns anys a Nova York. El pròleg és a Catalunya i França. L’epíleg és en una Catalunya força canviada.

Nascut i criat a Barcelona el 1916 en una família benestant i de dretes, Fontseré té 2 anys quan esclata la pandèmia de l’anomenada “grip española” de 1918, que aquell any mata més gent que no pas les bales i les bombes disparades a la Gran Guerra i també més que no pas el Covid 2019 l’any 2020.

En realitat la “grip española” és un producte d’importació, una potent “grip nordamericana” iniciada en un campament de soldats destinats a combatre a Europa que el 1918 arriben a França, majoritàriament malalts, per ajudar francesos i britànics al front occidental de la I Guerra Mundial. A partir d’aquest contingent de soldats engripats, la malaltia s’encomana als militars francesos, britànics, alemanys… i de retruc a la població civil, primer europea i després mundial. Però com encara hi ha guerra, la censura dels països bel·ligerants amaga l’existència de l’epidèmia, aviat pandèmia, i se’n comença a parlar quan arriba a territori español, un estat neutral. Així neix la “grip española”. Que la censura i la propaganda dels estats manipuli la informació d’acord amb els interessos del poder és una pràctica habitual des de l’aparició de les primeres ciutats-estat al “creixent fèrtil” mesopotàmic. Que des d’allà i d’aquell moment s’arribi a un orwellià ministeri universal de la veritat és només qüestió de temps.

Carles Fontseré és dels que sobreviuen el 1918 a la passa de grip, que és com s’anomena llavors l’epidèmia en el llenguatge popular, i després gaudeix d’una infància feliç o el deixen fer el que més li agrada: dibuixar i pintar.

La vida idíl·lica es complica quan el fan estudiar el batxillerat al col·legi que encara tenen el jesuïtes al carrer Casp de Barcelona, que servirà de col·legi electoral el febrer de 1936. Fontseré suporta la disciplina i les exigències d’aquell ensenyament sense enfrontaments i sense deixar de dibuixar i pintar en el limitat temps lliure que li permeten les exigències d’aquella escola tan disciplinada. Fins que a quinze anys el jove Fontseré decideix tirar pel dret, enlluernat amb el miratge del 14 d’ abril, amb l’adveniment de la II República Española (tan centralista com la primera) recolzada per Companys i la proclamació que fa Macià de la tímida República Catalana.

Carles Fontseré plega de ser alumne dels jesuïtes per dedicar-se de ple al que li agrada: dibuixar i pintar. però tot té un preu, i l’adolescent artista i lliurepensador passa de ser mantingut a haver de guanyar-se la vida.

(Continuarà)

Jordi Peñarroja

Escriptor i fotògraf

Ens agrada la història perquè ens interessa el futur.

Hist+oria de Catalunya. Fontserè. Oriflama Tarradellas

Portada del setmanari Oriflama del 27 d’octubre de 1977, dissenyada sobre un original de Carles Fontseré.

Història de Catalunya. Fontseré. Exposicio 1960

Fontseré amb el cartell de la seva exposició “Roma, París, Londres 1960”, el 26 d’abril de 1984. Foto de Jordi Peñarroja.

Història de Catalunya. Fontseré. 1931

Les “Memòries d’un cartellista català (1931-1939)”, volum publicat el 1995, arrenquen del capgirament que representa el 14 d’abril de 1931 a Catalunya i per a un Fontseré adolescent. Fotomuntatge de Jordi Peñarroja, del 2020.