Una reina a Santa Clara.

Al segle XIII l’esperança de vida és migrada fins per als nobles i la gent més benestant. I hi ha més vidus que no pas vídues, perquè les dones, amb força probabilitats de mort per sobrepart, només viuen de 30 a 40 anys de mitjana. Els homes allarguen l’existència fins a un promig de 45 anys. Però si ens fixem en el matrimoni reial Pere el Gran – Constança de Sicília, trenca la norma estadística: ella viu més que el marit.

El rei Pere (València, 1239 – Vilafranca del Penedès, 1285) mor a 45 anys després de molt guerrejar i no per ferides sinó, pel que sembla, per causa de la tuberculosi. Constança (Catània, 1249 – Barcelona 1302) supera les previsions i després de sis parts reeixits viu fins a la ratlla de 53 anys, longevitat notable per a una dona del seu temps. Per altra banda, si en comptes d’abandonar Sicília el 1262 per venir a casar-se amb el primogènit i hereu principal de Jaume I hagués romàs a Sicília, és possible que els Anjou l’haurien occit, com a la resta de la seva família, després de les batalles de Benevento (1266) i Tagliacozzo (1268).

El 1276 Pere esdevé sobirà del principat de Catalunya i dels regnes de València i Aragó. Al fill segon, Jaume I llega un regne nou en afegir la Cerdanya i els comtats del nord a les Illes, cosa que és un niu de problemes. Però en superar el enfrontaments inicials del regnat amb els moros del regne de València i la noblesa catalana i aragonesa, Pere i Constança poden fer valer els seus drets a la corona de Sicília. Ella és l’única sobrevivent i hereva legítima de la família Hohenstaufen, cosa reconeguda per la població després de les Vesprés Sicilianes de 1282. Uns drets tot seguit afermats per la immediata i victoriosa invasió catalana de Sicília. Els cronistes Bernat Desclot i, sobretot, Ramon Muntaner, han deixat escrita narració detallada d’aquella guerra de conquesta, finançada amb donacions i tributs extraordinaris pels jueus del Principat, d’Aragó i de València.

Constança i Pere són coronats reis de Sicília a la catedral de Palerm el 30 d’agost de 1282. Quan Pere el Gran ha d’enfrontar la gran Croada francesa contra Catalunya, sostinguda amb el beneplàcit del papa francès Martí IV, deixa a Sicília Constança i els seus fills Jaume i Frederic per atendre el govern del regne. Els drets de Constança queden assegurats, ensems que Catalunya s’assegura el proveïment de gra sicilià.

Després de la desfeta francesa a la croada contra Catalunya, el 1285, Pere II mor inesperadament a Vilafranca del Penedès. Constança torna definitivament a Catalunya el 1297. Vídua i pietosa, es dedica a fer obres de beneficència, destacant les donacions per finançar dos hospitals per a pobres, a València i Barcelona, ciutat on mor el 8 d’abril de 1302. És enterrada al convent de Sant Francesc de Barcelona. Pocs anys després, Roma la qualifica de Beata, amb dret al culte corresponent. Després la seva filla Elisabet (1271-1336) es venera com a Santa Elisabet de Portugal. A l’hagiografia catòlica la política vaticana també juga el seu paper.

Enderrocat Sant Francesc de Barcelona, les restes de la beata Constança passen a l’arxiu municipal, un intermedi civil abans d’anar de migrar a un ossari al claustre de la catedral i, finalment, el 1998, a una nova urna a l’interior del temple.

Cal recordar que, els darrers anys de la seva vida, la Reina Constança es retira al barceloní convent de Santa Clara. Un convent que esdevé escenari de violents combats l’agost de 1714 i l’Onze de Setembre, quedant molt malmès. Després de la guerra no es reconstrueix, doncs el terreny que ocupa queda dins del perímetre de la ciutadella borbònica aixecada pels castellans per amenaçar la ciutat. Uns poc elements del seu claustre gòtic, guardats per les monges, ara poden veure’s a la secció gòtica del museu de Barcelona que duu el nom de qui va donar la major part de les col·leccions exposades, el senyor Federico Marés, escultor de l’urna que ara guarda les despulles conservades de Constança de Sicília i altres reines.

Jordi Peñarroja

Escriptor i fotògraf

Ens agrada la història perquè ens interessa el futur.

Constança de Sicília veient l’estol català a punt de partir per enfrontar-se amb els francesos a la seva illa. Retrat escultòric de Marcel Nadal i fragment dels murals de Josep M. Sert al Saló de Cròniques. Fotos de Jordi Peñarroja del 2019 i 2013, fotomuntatge del 2019.

 

Un dels objectius de Pere el Gran a l’emprendre la conquesta de Sicília és assegurar per a Catalunya el proveïment dels excedents de gra sicilià. Retrat escultòric de Marcel Nadal i camps segats a les Oluges. Fotos de Jordi Peñarroja, ambdues del 2017, i fotomuntatge del 2019.

El convent de Santa Clara, prop de la muralla i el baluard de Sant Daniel, en la maqueta de la Barcelona de 1700 de les col·leccions del Born Centre Cultural. Foto de Jordi Peñarroja, del 2014.

 

Constança de Sicília al claustre del convent de Santa Clara. Retrat escultòric de Marcel Nadal i fragment del claustre gòtic de Santa Clara, trobat el 1936, després del 20 de juliol, a la Sala Major del Palau Reial. Fotos de Jordi Peñarroja del 2019 i 2013, fotomuntatge del 2019.