La llengua.

Cristòfol Despuig és un home fidel al seu país i, per tant, a la llengua. Aquesta fidelitat el fa especialment lúcid a l’hora de detectar uns problemes que, de resultes del creixent absentisme i castellanització dels reis i la seva cort, es detecten al segle XVI i s’agreugen després. El seu català acusa però la presència de castellanismes, més presents entre les classes socials altes, que tenen més contacte amb una administració reial que s’ha castellanitzat gairebé del tot amb el rei Felip I. Sense aquest contacte, la llengua de menestrals i pagesos es manté poc contaminada.

I pel que fa a la seva obra, argumenta Despuig que: No he volgut escriure-la en llengua castellana per no mostrar tenir en poc la catalana, i també per no valer-me de llengua estranya per a llustrar i defensar la naturalesa prò­pia, que és la principal intenció de mon treball; ni tampoc la he volguda escriure en llatina perquè no pareguera ser tan generalment tractada i entesa per los de nostra nació com jo volguera, per honra i contentament dels quals s’és escrita (Col·loquis, Endreça).

I més endavant, parlant de la qüestió de la llengua a València, diu per boca de don Pedro, el cavaller valencià: Sí, que los valencians d’ací de Catalunya són ei­xits, i los llinatges que d’ací no tenen lo principi no els tenim per tan bons, i la llengua, de Catalunya la tenim, encara que per lo veïnat de Castella s’és molt trastorna­da (Col·loqui primer).

I encara s’esplaia més en relació a la llengua i el seu àmbit en un animat diàleg del Col·loqui primer:

Fàbio: I amic, no dieu que (València) fonc conquistada per lo rei en Jaume d’Aragó?, i no hi entrevingueren los aragonesos en la conquista?

Don Pedro: Sí, pero les forces i potencia principal, tota o quasi, era de Catalunya, i per ço se reservà allí la llengua catalana i no l’aragonesa. Ab tot, no deixaren de restar-­hi també alguns llinatges d’Aragó (…), que per a vui encara se troben allí.

(…)

Don Pedro: (…) la llengua catalana se restà i esten­gué per tot lo regne, com per a vui se parla des d’Oriola fins a Taiguera. (…) que és cosa certa que en aquell temps, no sols lo rei, mas tots los escrits del rei parlaven català, i així pogué restar la llengua ca­talana i no l’aragonesa.

Lúcio: Que no hi ha que dubtar en això, i lo mateix fou en la conquista de Mallorca que féu lo mateix rei, i en Menorca i en Ivissa, que aprés se conquistaren, fonc lo mateix; que en totes estes isles restà la llengua catalana, com encara per vui la tenen, i tal com la prengueren en los principis, perquè no han tingut ocasió d’alterar-la com los valencians.

El cavaller Despuig veu molt clara quina és la relació existent entre la llengua i el poder polític i econòmic.

Jordi Peñarroja

Escriptor i fotògraf

Ens agrada la història perquè ens interessa el futur.

Edició valenciana de 1557 de la Crònica del rei Jaume. És aquest any quan Despuig escriu “Los Col·loquis”, on esmenta Jaume I.

 

La “Gramatica cathalana” de Llorens Cendros, de 1676, és una gramàtica orientada a facilitar la composició de versos en llatí. Un segle abans, Despuig considera insuficient el coneixement de la llengua llatina a Catalunya. Ara de whatsapp en llatí no en fan ni al Vaticà.

Lo és la forma pròpia de l’article masculí singular en el català occidental. L’Ebre és lo riu a Tortosa, com lo Segre ho és aigües amunt, a Balaguer. Pintada reivindicativa a Tortosa, fotografiada el 2008 per Jordi Peñarroja. Lo riu i la reivindicació hi són encara.