La llengua (2).

En la seva relació sobre l’extensió del domini de la llengua, ens recorda Despuig que en Sardenya, la qual conquista l’in­fant don Alfonso que aprés fonc rei d’Aragó, tenen tam­bé la llengua catalana, bé que allí tots no parlen català, que en moltes parts de l’illa retenen encara la llengua antiga del regne, però los cavallers i les persones de pri­mor i finalment tots los que negocien parlen català, per­que la catalana és allí cortesana.

Tan cortesana que la llengua emprada en les sessions del Parlament sard és el català fins 1725. I roman encara com a llengua local a l’Alguer.

També ens diu Despuig, en paraules dites pel seu alter ego, el cavaller tortosí Lúcio, que los reis, encara que priven l’apellido d’Aragó no per ço parlaven aragonès, sinó català, i fins lo rei don Martín, últim rei de la línea masculina dels comtes de Barcelona, parlava català. I son pare d’aquest rei, qui fonc en Pere Ter­cer, la crònica que compongué de les gest[es] de son avi, de son pare i seus, en llengua catalana la compongué, i de la pròpria mà sua se troba per a vui escrita dins lo Real Arxiu de Barcelona, copia de la qual té posada Pere Miquel Carbonell en la crònica que de Catalunya té feta.

Aquesta afirmació és important perquè ens recorda que lo Real Arxiu de Barcelona és la vera denominació de l’ara titulat Archivo de la Corona de Aragon, oblidant interessadament des de Madrid i l’Aragó que el reial arxiu de Saragossa el crema l’exèrcit napoleònic durant la guerra del Francès.

Més encara sobre l’Aragó, ara en relació a les comarques de la Franja:

Més avant vos diré una cosa per a abonar ma raó que cert és de ponderar: i és que en Aragó, tant com afronta lo regne ab Catalunya i València, no parlen aragonès sinó català tots los de la frontera, dos i tres llegües dins lo regne, que dins de Catalunya i València, en aquesta frontera, no hi ha memòria de la llengua aragonesa. Açò passa ab veritat així com ho dic, i d’aquí ve l’escàndol que jo prenc en veure que per a vui tan absolutament s’abraça la llengua castellana, fins a dins Barcelona, per los principals senyors i altres cavallers de Catalunya, re­cordant-me que en altre temps no donaven lloc ad aquest abús los magnànims reis d’Aragó. I no dic que la castellana no sia gentil llengua (…), però condemne i reprove l’ordinariament parlar-la entre nosaltres, perquè d’açò se pot seguir que poc a poc se lleve de rael la de la pàtria, i així pareixeria ser per los castellans conquistada.

Aquesta importància de la llengua com a signe d’identitat troba la plena conformitat dels seus interlocutors de ficció en aquest Col·loqui primer. El valencià Don Pedro comenta a Lúcio-Despuig que No estic mal ab lo que diu, que cert ja comença de passar la ralla aquest abús; tant i més que ací, allà en València entre nosaltres. Jo tindria per bé que es con­sideras per tots açò. I, per la seva banda, el mercader Fàbio troba correcte, diguem que políticament correcte, que se sia esforçada la llengua nostra sobre l’aragonesa en lo regne de València i en aqueixes illes.

El cavaller Cristòfor Despuig, a la segona meitat del segle XVI comença a notar els efectes negatius sobre la llengua del segle Trastàmara i la Monarquia Hispànica. Si més no, a les capes dominants de la societat. I la història continua…

Jordi Peñarroja

Escriptor i fotògraf

Ens agrada la història perquè ens interessa el futur.

Alfons III el Benigne inicia la conquesta de Sardenya quan encara és príncep. Està representat en una clau de volta de Santa Maria del Mar, a Barcelona. Foto de Salvador Bonada, del 2014.

 

Escala amb enteixinat de fusta de Tortosa al Palau del Lloctinent de Barcelona, ara seu oficial de l’Arxiu Reial de Barcelona esmentat per Cristòfol Despuig, qualificat des de Madrid com “Archivo de la Corona de Aragon”. Fotografia de Jordi Peñarroja, del 2011.

 

Santuari de la Marededéu de Montserrat a Fórnols de Matarranya, a la Franja. Foto de Jordi Peñarroja, de 1974.

 

Escut reial barroc a l’Almudaina de Palma. Fotografia el 2011, de Jordi Peñarroja.

 

Cabana de pedra seca a Tirig, a l’Alt Maestrat, en un camp d’ametllers. Foto de Jordi Peñarroja, del 2012.