Pactisme versus absolutisme -2-

Les tendències absolutistes de Joan II provoquen la primera guerra civil catalana, que dura 10 anys (1462-1472) i hi ha moments que es barreja amb la revolta dels remences. La guerra contra Joan II és el tema del Col·loqui cinquè, on Cristòfol Despuig interpreta d’acord amb la nostra tradició pactista aquest greu enfrontament, que atribueix fonamentalment a que lo rei los havia trencat la fe i parau­la que donat los havia. I després que rompé als catalans les capitulacions pro­meses i jurades (…), fou ab veu de pública crida publicat que fos tingut per persona privada i enemic de la cosa pública. Perquè lo rei ha de ser rei i no tirà, que lo nom de rei, a «regendo, a bene regendo» se deriva, i lo regiment ha de ser ab regla dreta, que tot és una mateixa virtut de vocable, i ha de guardar lo que promet també, i així Aristòtil, entre altres consells i avisos que donà al rei Alexandre, molt saluda­bles, li diu: «Alexander, serua pacta.» I encara que lo rei don Joan fonc un gentil príncep, (…) ja veeu de quan­ta importància fonc lo trencar de la paraula (…) contra constitucions i privilegis; lo rómper també les capitulacions fetes (…). Són coses aquestes molt terribles, espan­toses e incomportables.

Aquestes coses terribles, espan­toses e incomportables, com ara trencar de la paraula (…) contra Constitucions i privilegis mai no passen durant els segles que dura la dinastia del casal de Barcelona.

Els enfrontaments es fan inevitables quan reis de dinasties forasteres, que no tenen assimilat els constitucionalisme català, intenten exercir de monarques absoluts. Quan Ferran el Catòlic, a contracor, s’adona de l’error d’aquesta política a la manera de Castella ja és massa tard, el temps dels Trastàmara fineix i en desaparèixer aquest rei, l’any 1516, entra en escena la monarquia hispànica, que és el nom que donem a una circumstància històrica en la qual un senyor és rei a tots els estats peninsulars, amb Portugal a voltes a dins, a voltes a fora.

Després de Ferran el Catòlic, el seu net Carles I d’Àustria resulta moderadament acceptable i el 16 de febrer de 1519, adreçant-ser a les Corts reunides a Barcelona, proclama que per quant lo nostre desig principalment és ab obra tenir i mantenir lo dit principat en pau i justícia, e egualment sens excepció de persones, mirant l’honra, utilitat i bé universal de tots los nostres regnes; guardant-los les constitucions, privilegis i llibertats a ells atorgats. Però la tendència cap a l’absolutisme dels Àustries i la seva identificació amb Castellà porta progressivament els catalans cap a l’inevitable enfrontament amb la monarquia hispànica. Les topades constitucionals més greus són amb Felip III que, aconsellat pel conde-duque de Olivares, esdevé el rei enemic.

Jordi Peñarroja

Escriptor i fotògraf

Ens agrada la història perquè ens interessa el futur.

Joan II Trastàmara retratat en un permòdol al claustre de Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona. Foto del 2008, de Jordi Peñarroja.

 

Gravat de Durer representant l’emperador Maximilià I d’Àustria amb el seu fill Felip el Bell i Joana d’Aragó, filla de Ferran II.

 

Primer volum de les Constitucions de Catalunya compilades segons les actes de les Corts de Montsó de 1585, impreses a Barcelona el 1588.