Pactisme versus absolutisme -3-

Olivares, en el Gran memorial (secret) de 23 de desembre de 1624, aconsella a Felip III, com a rei Felipe IV de Castella, que tenga V.M. por el negocio más importante de su Monarquía, el hacerse Rey de España; quiero decir, Señor, que no se contente V.M. con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sino que trabaje y piense con consejo maduro y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España, al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia en todo aquello que mira a dividir límites, puertos secos, el poder celebrar cortes de Castilla, Aragón y Portugal en la parte que quisiere, a poder introducir V.M. acá y allá ministros de las naciones promiscuamente y en aquel temperamento que fuere necesario en la autoridad y mano de los consellers, jurados, diputaciones y consejos de las mismas provincias en cuanto fueren perjudiciales para el gobierno y indecentes a la autoridad real, en que se podrian hallar medios proporcionados para todo, que si V.M. lo alcanza será el Príncipe más poderoso del mundo.

I segueix Olivares aconsellant la manera d’aconseguir aquest propòsit: hallándose V.M. con esta fuerza que dije, ir en persona como a visitar aquel reino donde se hubiere de hacer el efecto, y hacer que se ocasione algún tumulto popular grande, y con este pretexto meter la gente, y con ocasión de sosiego general y prevención de adelante, como por nueva conquista asentar y disponer las leyes en conformidad con las de Castilla y de esta misma manera irlo ejecutando con los otros reinos.

El monjo agustí Gaspar Sala i Berart, a les darreries de 1640 i en un intent d’aturar la guerra entre Castella i Catalunya, publica anònimament la seva la seva Proclamación católica, en oposició a la política d’Olivares i el rei. És un intent fallit, perquè el seu pensament constitucionalista, recorda a les autoritats castellanes ser los Catalanes vassallos pactados, y convencionales, y que estan libres, quanto a lo reservado en el contrato.

La provocació castellana de la guerra de Separació és un assaig general dins del projecte de dominació de Catalunya que els castellans segueixen metòdicament des del segle XVIII recolzant el tarannà descaradament absolutista i centralista de la dinastia borbònica. Aquest xoc de concepcions polítiques l’expressa el diputat militar Manuel Ferrer i Sitges, l’any 1713, quan retòricament es demana: ¿Qui doncs podrà persuadir-nos que un sol dia vulguem consentir que s’entronitzi sobre els catalans la vanitat i violència castellana?

El fiscal general del Consejo de Castilla Joseph Rodrigo Villalpando, analitzant el Decreto de Nueva Planta, el 1716, corrobora que lo que sucedia antes en Cataluña: (…) su Mag. establecia leyes con el consentimiento de aquellos vasallos, y no las derogava sin ellos. Tenían Diputados que eran como Procuradores o defensores del Prinzipado; y siendo Administradores, y teniendo a su mano el tributo principal que llaman de las Generalidades se hallavan Cabeças del Principado y Dueños del dinero, con que su obediencia al Rey N.S. puede decirse que era voluntaria. I el viatger francès, i espia, Alexandre de Laborde escriu al seu Viatge pintoresc i històric (1807-1818) que els catalans, habituats sota els reis d’Aragó a compartir el poder legislatiu amb el sobirà, a no reconèixer el seu príncep sino com a comte de Barcelona, a pagar solament els impostos als quals volien consentir, a fornir només les tropes que volien concedir, es consideraven tots com a participants de l’autoritat sobirana, i tenien, a causa d’això, una idea d’independència que s’ha perpetuat durant molt de temps.

Recordem amb Despuig que això a Tortosa, el 1149 ja ho tenen ben clar. I el senyor Ramon Berenguer IV, també.

Jordi Peñarroja

Escriptor i fotògraf

Ens agrada la història perquè ens interessa el futur.

Penó del Terç de Santa Eulàlia. Miniatura de Jaume Serra fotografiada el 2015 i combinada amb una vista de les Drassanes de Barcelona, del 2009.

Representació d’una ciutat en un permòdol del claustre de Sant Agustí vell de Barcelona, el convent on es troba a partir de 1635 el monjo Gaspar Sala i Berart. Fotografia del 2009.

 

Ramon Berenguer IV davant l’Ebre i el castell de Miravet. Fotomuntatge del 2018 combinant un retrat escultòric de Marcel Nadal de Ramon Berenguer (foto del 2016) amb una vista de Miravet (imatge del 2008).

Totes les fotografies de Jordi Peñarroja