De ponent, ni vent ni gent -1-

Cristòfol Despuig és un home de món, llegit i bon coneixedor de la història, i no s’està de donar repetidament a Los col·loquis de la il·lustre ciutat de Tortosa l’opinió que té del castellans. I ho fa després d’un segle de dinastia Trastàmara i quaranta anys de monarquia hispànica.

Despuig parla per boca dels tres personatges que dialoguen a Los col·loquis: Lúcio, que és clarament el mateix cavaller Despuig; Fàbio, el mercader tortosí que expressa les opinions derivades de l’exercici d’activitats mercantils del mateix Despuig; i el tercer alter ego de l’autor, el cavaller valencià don Pedro, que evoca el periode de formació del jove Despuig amb els Montcada valencians.

Veiem ara una ampla mostra de com es veu, l’any 1557 i des de Los col·loquis, a Castella i els castellans. I Despuig parla sense pels a la llengua.

Escoltem d’entrada una afirmació de Fàbio:

–Sí, que grans paraulistes són, i per ço dien molts que de Castella no és bo sinó les coses mudes (Col·loqui Segon).

Cal aclarir aquí que aquesta expressió de les coses mudes, avui en desús, fa referència a les mules.

I Despuig afegeix per boca de Lúcio que:

–Tras això tenen altra cosa pitjor, i és que volen ser tan absoluts i tenen les coses pròpries en tant i les estranyes en tan poc, que par que són ells venguts a soles del cel i que lo resto dels homens és la que és eixit de la terra (Col·loqui Segon).

Quan Despuig parla d’Espanya ho fa en referència al concepte geogràfic, adoptant la denominació de la Hispania / Espanya dels romans com a sinònim de Península Ibèrica, per això Lúcio diu:

­–… no hi ha nació en Espanya que tan arrimada i enfosquida sia estada en tot temps [com] la castellana, que casi mai ha sabut eixir de los térmens, no dic per a dominar, mas per a gosar guerrejar regnes estranys, com se mostra que ha fet la de la Corona d’ Aragó i la de Portugal; testimonis per la primera: les illes d’aquesta mar que són Sicília, Sardenya, Mallorca, Menorca, Ivissa, Còrsega i lo regne de Nàpols, que lo rei don Al­fonso d’Aragó conquistà, i també la jornada que Ramon Muntaner escriu que feren los catalans en Constantino­ble, aon tant se detingueren i tantes haçanyes hi obra­ren, no sols a honra i glòria sua, mas encara de tota Es­panya; i per la segona, que és la de Portugal: tot lo que posseix en la mar Océano (Col·loqui Segon).

Potser haurem de pensar en revisar seriosament la historiografia oficial que ens han venut durant segles des de l’acadèmia de l’estat hispano-castellà i aquí ens venim empassant com si res… Despuig, a la Catalunya del segle XVI, té una visió del món hispànic ben diferent. Cal pensar-hi.

Jordi Peñarroja

Escriptor i fotògraf

(continuarà)

Ens agrada la història perquè ens interessa el futur.

Mules fent la batuda a pota a l’era del Molí de la Calvaria, a Calldetenes. Foto de Jordi Peñarroja, del 2018.

 

Catalans a la conquesta de Mallorca amb Jaume I, el 1231, en una pintura mural conservada a la Sala Major del Pau Reial de Barcelona. Fotografiat per Jordi Peñarroja el 2016.

Almogàvers catalans en la defensa de la torre d’Adrianòpolis, segons la Crònica de Ramon Muntaner. Pintura de Josep Maria Sert al Saló de Cròniques de la Casa de la Ciutat, a Barcelona. Fotografia de Jordi Peñarroja, del 2013.