De ponent, ni vent ni gent -3-

L’any 1551, un discret traductor i poeta de poc mèrit anomenat Juan Sedeño publica un llibre pretenciós, que és una peça de la construcció de l’imaginari castellà. És la Summa de varones ilustres, on aplega el que segon ell són fets memorables protagonitzats per 224 “famosos castellans” desde el principio del mundo hasta quasi en nuestros tiempos. Una presumpció d’importància i antiguitat històrica que segueix present (i ampliada) en afirmacions de polítics castellans actuals. Ho hem escoltat o llegit en l’argumentari de personatges del panorama polític madrileny, especialment però no exclusivament a l’entorn de Mariano Rajoy, quan aquest ha presidit el Gobierno de España, i tot l’acompanyament de la dreta i la ultradreta. Sense oblidar els partits espanyols més o menys esquerranosos.

Però quan es viu a més de 500 km de les aparences de “Vilacort”, etiqueta encunyada al setmanari El Be Negre dirigit per Josep Maria Planes, aplicable a La Corte de los milagros satiritzada pel gallec Ramon Maria del Valle-Inclan, aquest joc d’aparences mostra la seva fragilitat, cosa que permet desmuntar la seva estructura farcida de buidor i grandiloqüència. Més encara si hom disposa de bona informació, com demostra Cristòfol Despuig quan opina als seus Col·loquis sobre aquesta manera de presentar els fets i els personatges de la història pròpia de Juan Sedeño i altres castellans: mirau lo que té escrit Juan Sedeño en lo Sumari dels Il·lustres, i veu­reu que (…) per a omplir i allargar lo número de castellans en aquell Su­mari ha embotit obres de persones particulars que pa­reixen rondalles o rialles; i per l’altra part, per no do­nar glòria ni honra ad algun espanyol que no fos castellà, ha dissimulat les obres dignes de memòria de molts reis particulars d’Espanya i especialment de la Corona d’A­ragó i comtes de Barcelona, que no sols eren iguals als més senyalats reis de Castella, però, encara, segons ma opinió, los foren de conegut avantatge (Col·loqui segon).

I segueix Despuig parlant-nos per boca del seu alter ego Lúcio: Que tots són casi d’esta manera, que per no publicar la glòria dels espanyols que no són castellans, celen la veritat, i per fer gloriosa la sua pròpria nació no dubten d’escriure matèria; i açò tant en lo poc com en lo molt. (…) I també casi tots los his­toriògrafos castellans estan en lo mateix de voler no­menar a Castella per tota Espanya (Col·loqui segon).

Més encara, Despuig-Lúcio precisa encara que: Tornant a mon propòsit sobre coses de castellans posa també, en aquell Sedenyo ja nomenat, en memòria, uns cavallers castellans perquè tiraren un dard al toro; i vol-se oblidar de les singulars haçanyes i obres d’infinits cavallers de la Corona d’Aragó que en tot temps hi ha hagut, i ara modernament de don Ramon de Cardona i de don Hugo de Montcada, que són estats iguals als millors capitans d’Espanya (Col·loqui segon).

I seguint amb el cas del virrei de Nàpols Hug de Montcada, puntualitza: Culpen a veu plena a don Hugo de Mont­cada que es perdé per ma[l] consell i per demasiada ar­rogància, i açò dien per cobrir la gran falta de fe poca i bondat que allí tingueren dos castellans capitans de dos galeres de les que don Hugo portava, que és cosa certís­sima i molt notòria que si estos no haguessen girat, o si haguessen envestit, la Victoria en poder de don Hugo restava (Col·loqui segon).

I per reforçar la seva opinió, Despuig esmenta l’opinió manifestada pel mateix rei Carles I d’Àustria: don Carlos, nòstron senyor, lo qual solia dir, quan alguns castellans denigraven les obres de don Hugo (de Montcada), que «cierto él fue en prudencia, saber y esfuer­zo muy singular capitán y valeroso quanto a otro de su tiempo». I, per ço podem ben creure que tot lo que sobre açó han dit son ràbies i enveja pura que de nosaltres te­nen, perquè ens veem ab més llibertat que ells, i així vol­drien desfer-nos, si poguessen, de tot, i par-los que els em tort com no els adoram (Col·loqui segon).

I tot això ho evidencia Despuig fa només quatre dies, quan fa només cinquanta anys que ha engegat l’anomenada Monarquia Hispànica, al segle XVI.

(continuarà)

Jordi Peñarroja

Escriptor i fotògraf

Ens agrada la història perquè ens interessa el futur.

Portada de la SUMMA DE VARONES ILUSTRES, de Juan Sedeño. Al seu escut amb l’àliga imperial dels Àustries hi ha un discurs heràldic castellà mostrant l’apropiació de Flandes, Sicília, Navarra i Granada. Edició de 1551.

Hug de Montcada, de la branca valenciana dels Montcada, virrei de Sicília (1509-1517) i Nàpols (1517-1528), mort en combat enfront dels estols combinats de França i Gènova. Fotomuntatge de Jordi Peñarroja, del 2019, combinant un gravat de 1852 amb el dibuix d’una galera en una rajola del segle XVII.

Combat de galeres en un mosaic ceràmic (1634) de la capella del Roser, a Valls. Fotografiat per Jordi Peñarroja el 2009.