Un xoc anunciat.

Les cruïlles de camins son llocs de trobada, i a les portes es dona la benvinguda i l’adéu. Al “pla de l’os”, punt de trobada del camí romà del Llobregat i la Rambla, davant d’on era el Portal de la Boqueria de la derrocada muralla de Jaume I, s’hi instal·la l’any 1976 un mosaic de Joan Miró. Aquest detall de modernitat figura que bufen vents nous de llibertat i hom dona la benvinguda als que arriben a la ciutat per mar i comiat quan marxen. El darrer alcalde franquista, el moderat José Maria Socias Humbert, inaugura el mosaic mironià com cal, trepitjant-lo, el 30 de desembre.

L’agost de 2017 l’odi omple de mort i terror un lloc que és expressió de vida, la Rambla. Els barcelonins trien aquest lloc, cruïlla i porta, per estendre sobre el mosaic una catifa de llums i flors, color i flames de record per donar el darrer comiat a les víctimes.

La reconeguda internacionalment com excel·lent reacció de les forces de seguretat catalanes atia la manifestació oberta d’un conflicte que ve de molt lluny. D’abans de Franco. D’abans de Primo de Rivera i Alfonso XIII. D’abans de Fernando VII i Carlos III. D’abans de 1714 i Felipe V. D’abans del “conde-duque” de Olivares i els reis castellans de la Casa d’Àustria. D’abans del segle Trastàmara. Fins d’abans de la guerra dels dos Peres al segle XIV…

El fet és que l’orgull de l’estat hispano-castellà ha estat ferit i la seva resposta és la persecució i empresonament dels responsables de les forces d’ordre públic catalanes. I els qui els tenen presos no han aclarit el tipus de relació que sabem mantenien amb el cervell i inductor del sanguinari i calculat acte de guerra, realitzat per fanàtics a sou d’enemics de la vida, de la pau, de l’ordre i de Catalunya.

La reacció popular, honesta i sincera, no ha tingut l’acompanyament de les necessàries actuacions polítiques arran de l’atac. La classe política ha maldat per reforçar o demostrar les tesis dels seus manuals i molts, massa, arriben a la conclusió que la societat que rep l’atac n’és també la culpable i responsable. La causa és una mala integració, diuen. Síndrome d’Estocolm o pura covardia.

Perquè la integració és a les lleis, costums, llengua i manera de ser del lloc on vas, i responsabilitat específica d’aquell qui arriba, que també té dret a no fer-ho. Però llavors esdevé un estranger amb voluntat d’ocupació i de conquesta. Estem però massa acostumats a la hipòcrita utilització política, electoralment interessada, d’aquest personal. I això, com ja han descobert a Suècia, és un error i té un preu.

Escoltar la saviesa popular pot ser d’ajut: «Si vens per bé, no et quedis al carrer. Si vens per mal, no passis del portal». Perquè Barcelona sempre donarà la benvinguda a qui la vulgui, i la respecti.

I per a qui no ho faci, també en servarà la memòria.

Salvador Bonada

Ens agrada la història perquè ens interessa el futur.

30 de desembre del 1976: embolicat per regal, el mosaic espera els peus del darrer alcalde franquista.

 

Primeres passes inaugurals sobre les tessel·les, el 1976, que n’anticipen centenars, milers i milions, tant de barcelonins com de forasters.

Agost del 2017: un allau de flors i llànties transformen el mosaic de Miró en capella commemorativa.

Fotografies de Jordi Peñarroja.