Pedra seca a la Fatarella.

Les Camposines són en una punta del terme de la Fatarella, és un lloc que centra un important nus de carreteres a la batalla de l’Ebre, la topada on els militars rojos españoles fracassen parcialment en l’objectiu d’aconseguir que els militars fascistas españoles destrueixin una generació de joves catalans, entre els quals hi ha el meu pare. Si ho haguessin aconseguit del tot, potser algú altre us parlaria aquí d’aquell intent de neteja ètnica que és la batalla de l’Ebre.

El Memorial de les Camposines en serva una memòria parcial. És un indret digne, vora l’ermita de Sant Bertomeu i envoltat de vinya.

Les Camposines són lloc de pas, sobre la carretera de Mora a Gandesa, però al nucli de la Fatarella cal anar-hi expressament. És en una carretera secundària poc transitada. Hi vaig el 1974 per fotografiar una vista del poble, per a l’Enciclopèdia. Hi torno al cap de quaranta anys, el 2014, perquè Ester Suñé hi presenta un recull de versos. Ella és de la Fatarella, viu a Tarragona i la nostra coneixença surt d’una trobada en una llibreria a Vall-de-roures. Ester tira pel dret, com qualsevol tímid anònim, agafa un llibre d’un prestatge i me’l mostra: –Aquest és meu, diu. Un llibre de versos, glups!, però he de semblar educat. Faig una lectura ràpida a l’atzar, desapareixo sense excusa i torno abans de cinc minuts. Encara m’espera i puc demanar-li: –Dedica-me’l, ara és meu. És l’inici d’una amistat a primera lectura. I el 2014, darrera d’aquell Esperit de llima (2008) arriben les Estones d’atzar. Encara ha publicat el poemari El·líptica (2016) i segueixen agradant-me els seus versos. Diuen coses, fruit d’una observació molt fina i expressades amb un humor que a voltes és bonhomiós, a voltes irònic… i cruel quan cal. És l’opinió d’un mal lector de versos.

Aprofito que he anat fins la Fatarella per escoltar com saberuts en versos i llibres exquisits lloen les paraules de la meva amiga, arrenglerades com les feixes de pedra seca que he vist abans d’arribar al poble. I això desvetlla el meu interès pel paisatge creat o sostingut per la gent d’aquest poble, el paisatge i la gent amb qui s’ha criat Ester Cugat.

La Fatarella serva encara trets de poble de pagès. És terra de secà però a les fondalades hi ha aigua freàtica a poca fondària i fins fa poc les sénies eleven aquesta aigua per a regar els horts. Els pous no cal que siguin gaire fondos. Així un paisatge que podria ser només aspre resulta assuaujat i esdevé amable.

Però la pedra és omnipresent. Ara, els pagesos han transformat el pedregar original amb un treball secular que ha evitat un possible inhòspit amuntegament petri i n’ha fet una ordenació harmònica de construccions de pedra seca, un sistema de marges per a feixes d’ametller i, sobretot, d’olivera, que amb les capçades tot tremolant pel vent ara són d’argent, ara són verdes.

Les feixes tenen dreceres per al pagès en escales austeres que no compleixen les normes de la modernitat: les baranes són absents. Però marges i cabanes de pedra seca tenen tota la bellesa de les solucions austeres, filles d’un depurat disseny sorgit de la funcionalitat. I veure aquest paisatge ajuda a entendre l’harmonia punyent del vers d’Ester Suñé que diu: Sóc dona de terreny i muntanya. I ho és en aquest paisatge fruit de l’esforç de generacions i generacions. Suor de pagesos que han treballat tant els terrenys més fàcils de clotades i breus planes on fan vinya i préssec com la muntanya esquerpa colonitzada amb ametllers i olivers a les feixes escalades. Un paisatge que demana cura, si el volem com ara i reconeix Ester en aquests versos del poema “Terreny” a Estones d’atzar:

Els orígens són fortuna

I el manteniment necessitat

Fa massa dies que no ens veiem. I versos, fotos, vins i olis són ben bons a la Terra Alta.

Jordi Peñarroja

Escriptor i fotògraf

Ens agrada la història perquè ens interessa el futur.

istòria de Catalunya. La Fatarella.Feixes

La muntanya s’esglaona en feixes on hi ha plantades oliveres i la petita porta d’una cabana disfressada de cova s’obre discretament en un marge.

Història de Catalunya.LaFatarella. Escala pedra seca

L’escala pensada només per als peus, com una escala de notes tocada amb gralla, pel matí, o un saxo, anunciant la vesprada.

Història de Catalunya. La Fatarella- Cabana Verneta

Aquesta cabana té nom, és la Verneta. Mitja porta de pedra que mai no s’obre, per aturar la pluja o amagar secrets.

Història de Catalunya. La Faterella. Sénia

La sénia és un invent molt antic. Un ruc o una mula volten pacientment mentre els catúfols aboquen a dalt l’aigua del pou.

Totes les fotos de la Fatarella són del 2014, de Jordi Peñarroja.