L’home de la placa daurada.

Quan Joan Fuster acaba els estudis de Dret, la mare li regala un placa daurada fixada al costat de la porta. La placa porta gravat el nom del fill, Juan de la Cruz Fuster, subratllat per un altra paraula: Abogado. Aquesta paraula és important: l’acreditació que li ha de donar faena.

Però encara que Fuster exerceix poc temps d’advocat, mai no ha volgut contrariar la mare i aquella placa de 1947 encara llueix resplendent al seu lloc, al carrer, vora la porta de la casa, tot i ser inútil per a qualsevol cosa fora de la memòria. Memòria d’una mare cofoia amb la graduació del fill, testimoni d’un temps on calia escriure només en castellà, i record del pas efímer de Fuster per la pràctica de l’advocacia. A Fuster, el 1968, la placa ja li fa nosa però no la toca: és un record de la mare.

Igualment manté l’eixida de la casa atapeïda de testos amb plantes de flor de qui ell no té gaire cura. Allò que sí creix sense aturador per la casa i fins s’enfila amunt i amunt pels graons de l’escala són els llibres, piles de llibres que semblen emparrar-se en alegre companyia de caixes d’un conyac penedesenc, un suc espirituós que Fuster no troba al comerç de proximitat i compra a l’engròs a l’empresa propietària de la marca. Els llibres arriben en un flux continu i considerable de diverses procedències, gairebé sempre publicacions en llengua catalana. L’escenari és magnífic, però Fuster no s’avé a la fotografia. És l’escala que la mare ha mantingut sempre ben endreçada o, potser, no vol una imatge que l’aproximi massa a un escenari de Joan Brossa.

A Joan Fuster li agraden les fotografies quan no hi surt ell, però accepta el tràngol de ser model per a la coberta del número de Tele/Estel que inclourà el reportatge de l’homenatge. Els amics que m’acompanyen, Jordi Castellà (Estat Català) i Pere Figuera (lluitador per la llengua i agitador polític, mort en un lamentable accident a Llemotges el 1970) m’ajuden a distreure Fuster mentre vaig fotografiant-lo. En Castellà atura l’auto vora els arrossars de Sueca. És una imatge tòpica, ho sé, però m’adono que pot ser ben del gust del senyor “Sempronio”, el director de Tele/Estel. Fuster s’hi avé, ves quin remei, tot deixant anar una de les seves diatribes contra Blasco Ibáñez, que ja havia deixat anar per escrit a Nosaltres, els valencians: “Blasco, que milità de ben jove en la Renaixença (…) podia haver tret la «literatura valenciana» de la prostració en què malvivia. Un Blasco escrivint en català de cara als valencians hauria estat una basa formidable. No fou així. El «sucursalisme» també se’l va guanyar”.

I llavors Fuster dedica a Blasco una senyora botifarra. Hauria estat una imatge de portada perfecta, però “Sempronio” la desestima. “Sempronio” és un periodista que ha fet carrera al periodisme franquista, començant per les seves col·laboracions a Destino. Un nyèbit egòlatra perfectament adaptat i adaptable. El seu cosí Tísner hauria apreciat la imatge, però aquest senyor no pot tenir carnet de periodista quan Franco i els seus manen arreu.

L’humor de Fuster millora quan ens ha deixat Blasco al lloc que li pertoca dins la literatura valenciana. Llavors se li desvetlla la gana i rodant per un tros de carretera plana i recta ens plantem a Cullera, on trobem el mar i, és clar, una paella. A poca distància, a Sueca hi ha una placa daurada de 1947 que anuncia: Juan de la Cruz Fuster, Abogado. Encara hi és.

Jordi Peñarroja

Escriptor i fotògraf

Ens agrada la història perquè ens interessa el futur.

Joan Fuster a la florida eixida de casa, a Sueca.

Fuster viu a Sueca i no té auto. El món és ple de trens, autos i xofers i no conduir permet oblidar el camí i endinsar-se dins del paisatge, que és escenari i resultat de la història dels homes.

El mar de Sueca és a Cullera. Llengua i nació són els temes de la conversa entre Pere Figuera i Joan Fuster fent temps abans d’entaular-se per gaudir d’una bona paella.

Andreu Avel·lí Artís, “Sempronio”, tria aquesta imatge tòpica de Fuster davant els arrossars de Sueca per a la portada del número 101 del setmanari Tele/estel, on es publica el reportatge de Josep Faulí (text) i Jordi Peñarroja (fotos) sobre l’homenatge a Joan Fuster a València el 1968.

 

Fuster és contrari a la mitologia valenciana creada per Blasco Ibañez que, a més, és un autor que comença escrivint en català i ben aviat es passa al castellà. Per això li dedica aquesta botifarra fusteriana, ben gràfica, que complementa el que abans ha publicat el 1962 sobre Blasco a “Nosaltres, els valencians”.

Totes les fotos són del 1968 i de Jordi Peñarroja.