Olivares: la catalanofòbia com estratègia .

Quan Olivares obté el càrrec de privado de Felipe IV de Castella, Catalunya compta amb un entramat institucional i uns atributs comparables als de l’Anglaterra i l’Holanda de l’època: un model representatiu susceptible d’evolucionar cap a fórmules més participatives.
Aquest entramat institucional frena els intents centralistes d’Olivares, explícitament exposats en el seu Gran Memorial del dia de Nadal de 1624. Les Corts inconcluses de 1626 i 1632, que es neguen a aprovar el projecte militar de la Unión de Armas, en són l’exemple més significatiu.
Entre el segle XVI i el govern d’Olivares (1622-1643) agafa embranzida el fenomen de la catalanofòbia, induït des de la cort castellana. Les depuracions demogràfiques anteriors de jueus (1492) i moriscos (1609) havien deixat la monarquia hispànica sense cap “enemic intern” a qui encolomar qualsevulla malvestat i els en cal un altre. Assignen el paper als catalans.
Francisco de Rioja (1583-1659), bibliotecari del mateix Olivares, i l’escriptor Francisco de Quevedo (1580-1645) són propagandistes destacats d’aquest projecte, però no únics,
En el cas de Rioja, és destacable, dins el seu Aristarco, o censura de la proclamación católica de los catalanes, publicació feta l’any 1640, la creació de tot un seguit de tòpics negatius aplicats a la població catalana de manera genèrica: no són fidels, ni religiosos, ni valents llavors ni mai, ni generosos, ni respectuosos amb el rei. Hi afegeix, per si la seva intencionalitat política absolutista no queda prou clara, que no tenen privilegis. Per la seva banda, Quevedo s’esplaia en les seves invectives anticatalanes: El catalán era la criatura más triste y miserable que Dios crió (El Buscón, 1626). Son los catalanes el ladrón de tres manos (també a El Buscón). Son los catalanes aborto monstruoso de la política (La rebelión de Barcelona ni es por el güevo ni es por el fuero, 1641).
Aquest parell, i d’altres que s’afegeixen a la campanya, malden per aconseguir la deshumanització d’un col·lectiu humà, connotació que, està històricament demostrat, porta el més sovint a justificar la violència contra la població assenyalada negativament. En el cas que ens ocupa, aquest fet impregna clarament la intensitat del terrorisme militar exercit sobre la població catalana durant bona part del segle XVII i els inicis del segle XVIII.
La manera com Felipe II de Castella imposa la seva voluntat al regne d’Aragó, l’any 1591, ha estat definida per Antoni Simon com la fórmula «Corts i Exèrcit». Olivares la recupera per aplicar-la a Catalunya, aprofitant que el Principat esdevé escenari bèl·lic l’any 1635, quan França entra a la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648). Tal com havien fet contra l’Aragó, el pla és convocar i celebrar Corts catalanes mentre el territori està ocupat per un nombrós exèrcit reial, la qual cosa facilitaria la submissió dels representants catalans als designis del privado de Su Magestad.
L’acceleració dels esdeveniments, però sobretot la campanya de 1639 per recuperar Salses de mans franceses, impossibiliten aquests plans d’Olivares. La revolta pagesa de maig de 1640, el Corpus de Sang i l’aliança franco-catalana van contribueixen decisivament al fet que la corte castellana de la Monarquia Hispànica opti per un pla B: la invasió militar de Catalunya.

Josep Catà
Historiador

(continua…)

Ens agrada la història perquè ens interessa el futur.

Història de Catalunya. Absolutisme 1. Expulsió moriscos valencians

Expulsió de moriscos valencians al port de Dènia, el 1609.

Història de Catalunya. Absolutisme 1, Olivares

El Gran Memorial de 1624 d’Olivares encara orienta la política española.

Història de Catalunya. Absolutisme 1. Quevedo

El cortesà Francisco de Quevedo, vox populi de la catalanofòbia.