Terror i extermini per reial ordre.

Després de la sortida de Tortosa, Xerta és la primera vila que pateix el furor incendiari de les tropes reials. Al voltant de 1.700 soldats incendien i saquegen la vila, cometen un nombre indeterminat d’assassinats i segresten un grup de dones. A la mateixa comarca del Baix Ebre, el 9 de desembre les tropes reials vencen la resistència dels habitants del Perelló, pengen nou defensors i n’esquarteren quatre més.
Els casos de Xerta i el Perelló deixen ben clar el destí que espera a les viles que ofereixin resistència a l’exèrcit reial. Els casos posteriors de l’Hospitalet de l’Infant i, en major escala, de Cambrils demostren que la rendició no ofereix gaire garanties de supervivència. Només la inacció sembla assegurar les vides dels afectats. I poca cosa més.
El 10 de desembre, la defensa catalana al coll de Balaguer (Baix Camp) es superada per l’exèrcit reial, que tot seguit penja un escamot de soldats catalans i a seixanta més els envien a galeres. L’endemà, la guarnició catalana de l’Hospitalet de l’Infant es rendeix sense oposar resistència. De poc els serveix: en una aplicació avant la lettre de l’anomenat diezmo de horca, molt aplicat entre 1713 i 1714, pengen sis dels seixanta defensors. La vila també és saquejada.
El 16 de desembre de 1640 es produeix la matança de Cambrils, que pot ser qualificada d’assassinat en massa. Entre 600 i 800 soldats catalans són ser assassinats per les tropes reials, després d’haver-se retut, quan surten de la vila, desarmats. I condemnen a galeres la resta de defensors sobrevivents. A més, Antoni d’Armengol, baró de Rocafort; Jacint Vilosa, governador de la plaça; el sergent major Melcior Bertrolà; el batlle i dos jurats són executats al garrot i els seus cossos, penjats a les muralles.
Considero de gran importància, i per aquest motiu reprodueixo literalment la seva versió, el que ha escrit Antoni Simon al respecte: Aquell mateix 16 de desembre el marquès de Los Vélez informava el monarca de la conquesta de la plaça de Cambrils, els defensors de la qual, seguint les instruccions reials, havien de ser executats per haver fet resistència. La dada és molt important, atès que confirma l’existència d’instruccions anihiladores per als defensors catalans. Per tant, els fets de Cambrils, com tants d’altres perpetrats per l’exèrcit reial, no són l’expressió de la ira descontrolada de la soldadesca, sinó el compliment estricte d’unes ordres superiors. Recordem de passada que el genocidi practicat pels nazis a Rússia s’inicia, l’any 1941, amb l’ordre superior d’afusellar comissaris polítics i partisans soviètics.
Poc després del carnatge de Cambrils, toca el rebre als defensors de Vila-seca i de Salou. A Vilaseca, dos-cents defensors catalans són degollats pels atacants. Els defensors catalans de Salou sofreixen la mateixa dissort. En ambdós casos, però, als defensors francesos, aliats dels catalans, els tracten com a presoners de guerra i conserven la vida. Aquest cas ens mostra una discriminació en negatiu cap als combatents catalans, recurrent en casos posteriors.
Al governador de Salou, Francesc de Giminells, el pengen a la forca i als catalans supervivents els condemnen a galeres. Una sort semblant haurien patit el conseller tercer de Barcelona i la tropa que comandava a la ciutat de Tarragona, si no s’haguessin retirat la nit del 21 de desembre, sabent que el governador francès Roger de Bossost, marquès d’Espenan, tenia intenció de lliurar l’endemà la plaça tarragonina a l’exèrcit de Los Vélez sense oferir resitència.
Perduda Tarragona, la Generalitat planifica un últim esforç defensiu entorn de Martorell, en contra de l’opinió dels comandaments francesos, partidaris d’esperar l’exèrcit reial a Barcelona mateix. Els fets els donen la raó: el 21 de gener, l’exèrcit de Los Vélez trenca les defenses del Llobregat pel coll del Portell i cau sobre la rereguarda de les tropes franco-catalanes, que perden uns dos mil homes. Això deixa la vila de Martorell del tot indefensa. Per desgràcia dels seus habitants, a més a més, es dona la circumstància que el mateix marquès de Los Vélez hi té drets senyorials. D’acord amb aquesta potestat, un cop vençuda la resistència de la vila, el cap suprem de l’exèrcit hispànic dóna llicència a les seves tropes perquè cometin tot tipus de vesànies contra els seus habitants.
Els resultats són estremidors i propis del context de terrorisme militar practicat des de les terres de l’Ebre fins a les del Llobregat: uns tres-cents vilatans són degollats, encapçalats pel jurat en cap, Joan Roca. També assassinen dones i criatures, algunes d’aquestes llançades des del pont del Diable contra les roques, fet que demostra, un cop més, l’existència d’una pulsió catalanòfoba i infanticida. Per si no n’hi hagués prou, Martorell és incendiat. L’exèrcit de Felipe IV té via lliure per a l’assalt a Barcelona.

Josep Catà
Historiador

(Continuarà…)

Ens agrada la història perquè ens interessa el futur.

Història de Catalunya. Absolutisme 3. Tortosa, La Suda

Tortosa, presidida per la fortalesa de la Suda. Foto de Jordi Peñarroja, del 2008.

Història de Catalunya, Absolutisme 3. Forcats

El terror militar es mostra sovint amb el sinistre escenari dels incendis i les forques.

Història de Catalunya. Absolutisme3. marqués de Los Velez

Pedro Fajardo de Zúñiga i Requesens, marqués de Los Vélez, nomenat Virrei i Capitán General de Cataluña el 1640 pel rei castellà Felipe IV.

Història de Catalunya. Absolutisme 3. Martorell, Pont del Diable

Pont del Diable de Martorell, on el marqués de Los Vélez i el seu exèrcit es distingeixen complint la reial ordre de practicar el terror militar.