El claustre i la palmera.

Quan el claustre de Jonqueres es trasllada, el 1888, cal adaptar-lo al terreny disponible de la nova parròquia de la Concepció. El mestre d’obres és el mateix Jeroni Granell, que ha previst disposar del xamfrà d’Aragó-Llúria. Un terreny que a l’hora de la veritat no és a disposició de la nova parròquia. Aquesta limitació altera el projecte.

La idea original d’en Granell s’allunya del goticisme romàntic i s’apropa força a les concepcions urbanístiques d’Ildefons Cerdà: deixa el claustre en un angle i obert al xamfrà. Així el claustre queda trencat i desvirtuat –un claustre de debò no pot ser obert!–, i passa a ser una mena de passeig cobert al voltant d’un jardí obert al carrer. Com tot això no es pot fer per l’absència del terreny, cal optar per una nova estructuració de la reconstrucció que, en conjunt, resulta tímida. Sembla que en aquestes circumstàncies Granell perd interès en l’obra i es limita a complir.

La escassetat d’espai edificable repercuteix en la reconstrucció del claustre de Jonqueres, que encongeix pels quatre costats. És un claustre molt assemblat en origen al de Montsió (ara reconstruït a Esplugues de Llobregat) i que podríem qualificar de gòtic-renaixentista. La planta baixa, de principis del segle XV, té les columnes tetralobulades, coronades amb estilitzats capitells criptocorintis. En el seu emplaçament original és un claustre de 66 arcs. Podeu comptar els que hi ha ara, quan s’ha convertit en un petit claustre allargat, esquifit. Sembla com si algun gegant avorrit l’hagués premsat i escapçat tot seguit.

La galeria del primer pis d’aquest claustre és un disseny de finals del mateix segle XV i té les columnes més baixes, de secció octogonal, i més gruixudes que les de baix, cosa que visualment les rebaixa. Aquesta galeria s’ha aburgesat al venir a viure a l’Eixample: tanca les obertures amb finestres.

Un altra conseqüència negativa de l’enderrocament i trasllat del convent de Santa Maria de Jonqueres és la mort de la seva palmera, que és plantada a l’hort i es veu del carrer estant, sobresortint per damunt de la mateixa església. Té fama de ser la palmera més alta i més vella que hi ha a la ciutat. Quan s’enderroca i trasllada el convent, la palmera resta un temps sola enmig d’un solar erm, fins que a l’any 1879 hom decideix de traslladar-la. Però la palmera, vella, és més delicada que la pedra picada i mor de resultes del trasllat. Llavors Verdaguer pren la palmera pel seu compte i l’eleva a categoria de símbol a La palmera de Jonqueres, poema publicat al recull Pàtria, de 1888. El mossèn concedeix parla poètica a la palmera, que diu:

«Mes, ai!, que ja m’enyoro! ¡no veig aucells en l’aire,

florits rosers, ni monges, ni serafins enlloc,

i vent-me corgelada, sens fruita, flor ni flaire,

a cops ahir tallava mon tronc lo llenyataire,

i avui me tira al foc!»

És l’elegia per un món que no sap ben bé si s’acaba, però que certament viu grans transformacions. Verdaguer enyora el món que se’n va. Sense compartir molts dels seus punts de vista, cal reconèixer que això d’agafar un edifici de pedra picada i plantar-lo en un altre lloc és una autèntica ximpleria. I, és clar, les palmeres no ho entenen!

Jordi Peñarroja

Escriptor i fotògraf

Text adaptat del llibre de Jordi Peñarroja “Edificis viatgers de Barcelona” (Barcelona, 2a edició 2013)

Ens agrada la història perquè ens interessa el futur.

El claustre de Santa Maria de Jonqueres, mancat d’espai, ha encongit a l’Eixampla. Foto de Jordi Peñarroja, del 2015.

Capitell del claustre de Jonqueres. Fotografiat el 2010 per Jordi Peñarroja

Jacint Verdaguer, autor del poema “La palmera de Jonqueres” publicat el 1888. Retrat de Verdaguer publicat el 1887 al “Diario de la Exposición, combinat amb una foto de Jordi Peñarroja, del 2008.