Un pensament passat de moda.

El 1568, el duque de Alba mana decapitar els comtes d’Egmont i de Horn, acusats de rebel·lió i traïció per haver-se oposat a la implantació de la “Inquisición” castellana a Flandes. Goethe pren aquests fets com a tema per a la seva tragèdia Egmont (1787), escrita abans de la revolució francesa i musicada per Beethoven el 1810. Avui Egmont té més bona fama que no pas el duque de Alba.

El 1715, els sicaris de Felipe V de Borbon assassinen públicament, en un exercici de terror d’Estat, el general Josep Moragues. Dos anys abans ho han fet a Vic executant injustament Bac de Roda.

El 1909, el senyor Alejandro Lerroux arriba a Barcelona amb l’encàrrec del “gobierno español” de muntar el sidral de la Setmana Tràgica. Els excessos de la repressió culminen en l’afusellament del pedagog lliurepensador i llibertari Francesc Ferrer i Guardia, fundador de l’Escola Moderna. El primer monument del món dedicat a Ferrer i Guàrdia, pagat per subscripció popular, s’inaugura precisament a Flandes, a la ciutat de Brussel·les, el 1911.

El 13 d’agost de 1940, l’agregat policial a l’embajada española española a França, Pedro Urraca, amb la col·laboració de la policia del règim feixista francès de Vichy i la Gestapo nazi, deté a la Bretanya el President Lluís Companys i, després d’un primer interrogatori, el porta a Madrid. Torturat i “jutjat” en un consell de guerra “sumarísimo”, Companys és condemnat a mort i afusellat també al castell de Montjuïc el 15 d’octubre d’aquell any.

Després de l’alliberament de França, Urraca és condemnat a mort per la seva col·laboració amb els nazis. España es nega a extraditar-lo i Pedro Urraca es jubila el 1969 amb el grau de “comisario principal”. Aquest servidor de l’Estado mor el 1989, governant el PsoE a España, i conservant les distincions de “comendador de la orden del mérito civil”, “comendador de la orden de Isabel la Católica” i la “cruz al mérito policial”. Trenta anys després de la seva mort, cap dels “gobiernos españoles”, tant del PsoE com del PP, ha revisat el “consejo de guerra sumarísimo” del President Companys i la seva sentència. Perquè després de 1975 res no ha aturat el franquisme.

I això ens planteja preguntes com ara:

És franquista el duque de Alba el 1568?

És franquista el rei Felipe V el 1715?

Són franquistes Alfonso XIII, els seus generals i els polítics de “la España de 1909”?

És franquista el general Ísimo?

No, aquesta trepa només han estat servidors del model d’estat imposat per l’oligarquia aristocràtica terratinent castellana després d’haver guanyat la guerra contra les Comunitats de Castella i haver decapitat els seus caps Padilla, Bravo i Maldonado derrotats a la batalla de Villalar. I la resistència comunera s’esvaeix després de la rendició de la ciutat de Toledo el 1522.

A Villalar i Toledo es frustra l’evolució de Castella cap a la modernitat política i s’imposa l’unitarisme ideològic, l’autoritarisme polític i el parasitisme econòmic. Que a partir de la corona castellana malden per expandir a la monarquia hispànica sencera i les seves possessions. És l’España “una, grande y libre”. I embolica que fa fort.

El rei Carles d’Àustria celebra aquesta victòria pírrica fent construir l’Alcàsser de Toledo, presència esclafant que és tot un recordatori de la derrota comunera al punt més alt de la ciutat. Però l’aristocràcia terratinent i latifundista no en té prou i exigeix que Carles els confiï l’educació de l’hereu de la corona. Tot un procés d’adoctrinament perpetuat fins ara.

És amb aquesta línia de pensament polític i d’acció governamental que ensopeguem avui. Amb els tribunals emulant la Santa Inquisición i el “ministro de Interior” (de la “Gobernación” en temps de Franco) fent de duc d’Alba, substituint els “tercios de Flandes” per grisos tenyits de blau marí i cofats amb gorra de cop.

El problema d’España és que s’enfronta als conflictes actuals de la mateixa manera que ha fracassat al segle XVI, seguint amb la mateixa estratègia i només una lleu adaptació de les seves tàctiques als canvis tecnològics.

Resulta sorprenent, però els servidors d’aquest estat s’entesten a ignorar la llarga posta de sol d’España i els canvis que s’han produït a la península, a Europa i al món. Joan Maragall, davant l’actitud española d’estruç recalcitrant després de l’ensulsiada de 1898, acaba a contracor la seva Oda a Espanya amb el seu famós vers:

“Adéu, Espanya!”

Poc han canviat els polítics i l’aparell de l’Estado Español després de la famosa Oda que ignoren. Ha passat un segle i s’entesten a defensar la “una, grande y libre” sense voler admetre que és impossible decapitar la llibertat quan homes i dones de totes les edats han decidit ser lliures. Qui pot decapitar la llibertat d’una societat líquida que ha decidit ser lliure?

Bon dia, Catalunya!

Jordi Peñarroja

Escriptor i fotògraf

Ens agrada la història perquè ens interessa el futur.

Història de Catalunya. Decapitació Egmont i Horn, Flandes

Els comtes flamencs Egmont i Horn decapitats a Brusel·les per ordre del duc d’Alba. Gravat coetani.

Història de Catalunya. Moragues decapitat. La Tralla

“Un decapitat parla”, clara referència al general Josep Moragues. Portada del número de “La Tralla” dedicat a l’Onze de Setembre, any 1935.

Història de Catalunya. afusellament Ferrer i Guàrdia

Afusellament de Francesc Ferrer i Guardia al castell de Montjuïc. Portada del dominical del diari milanès Corriere de la Sera, La Domenica del Corriere, del 24 d’octubre de 1909.

Història de Catalunya, Tomba Companys

Ninxol 7182 del cementiri de Montjuïc, on és enterrat el President Lluís Companys durant els anys del franquisme. Fotografia de 1976, de Jordi Peñarroja.

Història de Catalunya. 9N votant

Referèndum del 1r d’octubre del 2017, votació a l’escola Els Llorers de Barcelona. Foto de Jordi Peñarroja.