Una figura de condició dubtosa.

L’escultura més coneguda i més fotografiada del Parc Güell és un drac, diuen. Però ni Antoni Gaudí ni Josep Maria Jujol, el mestre del trencadís, pensen en la figura d’un drac quan projecten aquest element decoratiu del seu parc. Ambdós tenen arrels pageses i pensen en un animaló que coneixen bé. És clar que ells pensen en un fardatxo, però li donen un altre nom. Lo fardatxo és com anomenen el llangardaix a la Ribera d’Ebre, el Maestrat i encara al Priorat, però no al Baix Camp (on hi ha els llocs gaudinians de Riudoms i Reus) ni al Camp de Tarragona, escenari d’infància i joventut de Jujol. En aquells verals es parla de llangardaixos, apreciats insectívors que mai passen de tres pams, mesurats del morro a la punta de la cua.

Al nord del Principat hi ha el lluert, però aquest pertany a una altra espècie de llangardaix que no es troba al sud del Gironès i no pot haver inspirat aquests dos arquitectes que treballen al Parc Güell. El lluert arriba pel nord amb prou feines a la Baixa Baviera i és un animal que té una pell on es combinen els verds. Per contra, el fardatxo viu en terres més eixutes i es cobreix amb un disseny sofisticat que forma un dibuix on es barregen escates grogues, verdes i blaves.

L’entrada principal del Parc Güell s’inspira en l’òpera d’Engelbert Humperdink “Hansel i Gretel” (1893), posada en escena al Liceu de Barcelona el 27 de gener de 1901, espectacle al que tant el baró Güell com Antoni Gaudi assisteixen satisfets. Seguint el joc operístic, ara potser sota la influència de “La flauta màgica” mozartiana és conseqüent que a l’escalinata que puja cap a la sala de les columnes hi hagi guardant el costerut camí iniciàtic una mena de drac benèvol que, de fet, és una representació festiva del fardatxo, amb el seu cromatisme exagerat en la pell de trencadís dissenyat per Jujol.

Més tard, el llangardaix del Parc Güell, amb els seus colors de fardatxo i una condició de bèstia aquàtica (cosa que sí és qualitat pròpia dels mítics dracs) genera l’aparició el 1999 de “Gaudiamus”, obra de l’escultora vilafranquina Dolors Sans. Aquest “Gaudiamus” és fera foguera i festiva, creació per encàrrec de la colla de drac i diables gracienca “La Malèfica del Coll”. Així, el fardatxo del Parc Güell accedeix finalment a una vida de drac que treu foc pels queixals.

Jordi Peñarroja

Escriptor i fotògraf

Ens agrada la història perquè ens interessa el futur.

Història i estat. Gaudí. Parc Güell. Fardatxo

El fardatxo és el llangardaix amb l’àrea de distribució més gran del Principat i el País Valencià, però no és present a les Illes. Individu fotografiat a Canet de Mar el 1982.

Història de Catalunya, Parc Güell. Drac

L’anomenat drac del Parc Güell en realitat és una representació amable i amb estètica “pop” d’un fardatxo. Foto del 2006.

Història de Catalunya. Escates Fardatxo

Detall de la pell d’un fardatxo mostrant la combinació d’escates grogues, verdes i blaves. Es tracta del mateix exemplar fotografiat a Canet el 1982.

Hitòria de Catalunya, Drac Gaudiamus

El drac “Gaudiamus” és un retrat molt aconseguit del fardatxo del Parc Gúell, és clar que en versió de bèstia foguera. Fotografiat a la Casa de la Ciutat, a Barcelona, el 2013, i combinat el 2019 amb una imatge del correfoc de Sant Roc del 2010.

Totes les fotos © Jordi Peñarroja