Monturiol, redactor de El Republicano.

El 1842, Barcelona és una ciutat encerclada per muralles i on s’amunteguen uns 120.000 habitants. Els republicans són quatre gats, com explica Monturiol: Amb motiu d’una festa qualsevol hi hagué lluminàries, i s’acordà que tots els nostres posarien fanalets d’una certa forma i color. Aquella nit diversos delegats recorregueren els diferents barris, i vingueren al cafè del Correu, on ens reuníem els companys, per a conèixer el resultat. Es sumaren les dades i s’obtingué la xifra de quaranta-vuit correligionaris, ço que ens omplí de força. Nosaltres mateixos no pensàvem que a Barcelona hi haguessin ja quaranta-vuit republicans conscients.

Considerar optimista una militància d’aproximadament un 0,04 % de la població demana un entusiasme que és un dels trets del caràcter de Monturiol, que llavors comença a publicar en la revista El Republicano, fundada per Abdó Terradas, dirigent del Partit Demòcrata.

El Republicano parla de socialisme utòpic i de republicanisme. I sense adonar-se’n també parla de llengua: és una empresa periodística catalana que funciona en castellà. Monturiol escriu en castellà i no ho fa en català. En el seu temps, com avui, no hi ha normalitat lingüística a Catalunya. No s’ensenya en català i menys encara s’ensenya el català.

Sense ser conscient de patir aquesta operació de genocidi cultural, Monturiol escriu en castellà, àdhuc quan fa uns versos grandiloqüents i força dolents. A la primera meitat del segle XIX, el català escrit resisteix en tres reductes: el teatre, on destaca l’obra del mataroní Josep Robrenyo; en una fracció important de la literatura de fil i canya; i en la literatura religiosa, on a més de devocionaris trobem reedicions com a llibre de doctrina per a infants del Llibre de consells e bons amonestaments d’Anselm Turmeda i el “boom” editorial del pare Claret, que amb el seu Camí dret i segur per arribar al cel, aparegut el 1843 i contínuament reeditat, arriba a superar els 100.000 exemplars venuts i és el record de vendes d’un llibre català vuitcentista.

Un dels problemes de la llengua en temps de Monturiol és que hi ha un buit en la funció normativa que sempre ha tingut escrivania pública. Quan el general Augeraux és el governador de la Catalunya integrada en l’imperi napoleònic té dificultats per a redactar i publicar el Diari Oficial en català i encarrega a Josep Pau Ballot una gramàtica catalana. Però els napoleònics perden la guerra i la Gramàtica y apología de la llengua cathalana surt amb retard, el 1815, impresa gràcies a la Junta de Comerç, quan ja no pot assolir l’impacte social previst.

Però malgrat l’españolisme de la llengua emprada, El Republicano no agrada als senyors mantenidors de la monarquia borbònica i l’uniformisme castellà de la nación, especialment la policia i el Jefe Político (el que després en diuen Gobernador Civil i, ara, Delegado del Gobierno).

La reacció és contundent. El tretze de novembre del 1842, la policia assalta la redacció de El Republicano, agafa els papers que li semblà i empresona els membres del cos de redacció. En Monturiol i en Terradas se’n lliuren perquè són absents en el moment de l’assalt.

I el cap del Gobierno de la Nación, el general Baldomero Espartero, és a punt de visitar Barcelona. El sarau és a punt de començar.

Jordi Peñarroja

Escriptor i fotògraf

Continuarà…

(Text adaptat del llibre “Ictineus. Aventures invents i navegacions d’en Narcís Monturiol”. Barcelona 2010)

Ens agrada la història perquè ens interessa el futur.

Història de Catalunya.Monturiol .Avda Catedral, muralles i excavacions aparcament

Les excavacions prèvies a la construcció del pàrquing olímpic de l’avinguda de la Catedral evidencien la densitat de construcció i població de la Barcelona viuitcentista. Fotografia de Jordi Peñarroja, del 1990.

Història de Catalunya. Monturiol. Corona cívica Espartero 1840

Quan el general Espartero encara es considera un heroi, al Saló de Cent de la Casa de la Ciutat se li ofereix una honorífica corona cívica. Gravat que representa aquest acte el 1840, abans de les obres d’engrandiment i decoració modernista dirigides per Lluís Domènech i Montaner que donen el seu aspecte actual al Saló de Cent.

Historia de Catalunya. Monturiol. ElRepublicano 19 d'octubre de 1842