A l’ermita de Sant Sebastià es decideix fer la guerra a les Dues Corones.

El fracàs de l’intent anglo-holandès de desembarcar un exèrcit i guanyar Barcelona el maig de 1704 és l’excusa per a que el virrei de Catalunya nomenat per Felip IV, Fernández de Velasco, desfermi una ferotge repressió contra el constitucionalisme català. Per evitar empresonaments arbitraris i la indefensió jurídica, ciutadans que s’han sgnificat com a austriacistes marxen a l’exili. Entre aquests hi ha Antoni de Peguera i Domènec Perera, que entren en contacte a Gènova amb Mitford Crowe, comerciant i agent del govern de la reina Anna d’Anglaterra.

Mitford Crowe té la missió d’aconseguir el suport dels catalans com a cap de pont en el nou i definitiu desembarcament a la costa catalana, amb l’arxiduc Carles. La condició exigida als catalans és disposar d’una força de 6.000 homes armats al territori i així facilitar la presa de Barcelona un cop es produeixi el desembarcament del cos expedicionari aliat.

Domènec Perera i Antoni de Peguera, coneixedors de l’esperit antifrancès congriat a Vic i la seva comarca de resultes de invasions sofertes a les guerres amb França de la segona meitat del segle XVII, creuen que els vigatans són ben antiborbònics, territorialment propers a Barcelona i proclius a encapçalar un aixecament d’envergadura. Per això en Domènec Perera retorna d’amagat a Vic per contactar amb els més destacats vigatans austriacistes i exposar-los les condicions ofertes pels anglesos.

Un d’aquests vigatans és el vicari general del bisbat de Vic i rector de Santa Eulàlia de Riuprimer, el doctor Llorenç Tomàs i Costa, que convoca secretament una reunió a l’ermita de Sant Sebastià el 17 de maig de 1705. S’hi apleguen nou persones i, al final de la reunió, signen poders avalant la gestió de Domènec Perera i Antoni de Peguera en les negociacions amb els anglesos. És el que coneixem com a Pacte dels Vigatans.

Aquesta trobada assenyala el moment en què els catalans decideixen participar en la guerra de Successió al costat dels aliats i contra les Dues Corones borbòniques, Castella i França.

Un més després, a mitjans de juny de 1705, el Pacte de Sant Sebastià ens porta al Tractat de Gènova, que preveu un desembarcament de tropes angleses a la costa catalana, amb 10.000 homes, i 12.000 fusells per armar els catalans, etc, etc.

Però la traició anglesa fa que el 1713, a Utrecht, el Pacte dels Vigatans i el Tractat de Gènova esdevinguin paper mullat i la nació catalana desaparegui del mapa dels Estats.

És clar que a partir de la Gran Guerra de 1914-18 assistim al declivi i esbocinament imparables de l’Imperi Britànic mentre veiem també que les nacions romanen.

Marcel Mañé

Ens agrada la història perquè ens interessa el futur.

 Ermita de Sant Sebastià, escenari de la signatura del Pacte dels Vigatans, el dia de l’aplec del 2015. L’ermita depèn eclesiàsticament de la parròquia de Santa Eulàlia de Riuprimer però és al terme de la ciutat de Vic. Fotografia de Marcel Mañé. 

Evocació dels signants del Pacte de Sant Sebastià vora l’ermita. Fotografia de Jordi Peñarroja, del 2015

 

Quan el general valencià Joan Baptista Basset desembarca a Altea el 1705, un del seus acompanyants és Domènec Perera, signant del Pacte de Gènova.

Miniatura de Jaume Serra representant el general Basset, fotografiada el 2013 per Jordi Peñarroja.