Sense castell i aviat sense pescadors.

El castell de Montgat corona el seu turó a voramar fins que comença un ball de setges i destruccions arran de les guerres modernes de Separació (1651), de Successió (1714) i del Francès (1808). Interessos militars impulsen successives reconstruccions però aquest estratègic castell sobre el camí de Mataró rep el cop de gràcia quan la molt civil revolució industrial ens porta el ferrocarril i cal foradar un túnel al turó per obrir pas al tren de Mataró. Així el 1848, amb pedres del malmès castell de Montgat dibuixen un decoratiu castell a les boques de la Foradada, el primer túnel ferroviari de Catalunya.

1848 és any de revolucions a Europa però encara no s’han descobert els banys de mar, els banys de sol ni la natació. A la platja hom hi va a treballar, i a Montgat se segueix aquesta norma: la platja és l’indret on van a treballar els pescadors. Però ara la llarga línia litoral del terme de Montgat, entre Badalona i la riera d’Alella, oscil·la entre la breu escullera defensora de la via del tren i el sorral dedicat a torrar pells blanques al sol, amb elevat consum de cremes protectores de la pell. És màrketing inspirat per Kafka.

El pescador d’ofici, les xarxes i les barques gairebé han desaparegut, arraconats per les atzagaiades del segle XX, quan s’implanta, desenvolupa i extingeix un munt d’indústria química a Montgat. Les exhalacions de clor i àcid sulfúric i els vessaments incontrolats d’aquelles fàbriques recolzades en l’autarquia econòmica del franquisme influeixen negativament en la qualitat de l’aigua i la platja. Després, a partir dels anys 60, el boom del turisme ve acompanyat per la proliferació de nous ports esportius. Això té com a conseqüència l’alteració dels corrents marins i la progressiva necessitat de regeneració de les platges, que després dels temporals de tardor-hivern queden sense sorra i fins arriben a desaparèixer.

El problema de la regeneració de platges és que per fer-ho s’actua sobre el fons marí, de manera que cada regeneració de sorra és un atemptat contra la flora i la fauna litoral, cosa que representa una minva continuada de la varietat d’espècies i quantitat d’individus que viuen en aquestes aigües.

Ara al rotllo de Montgat només hi subhasten la pesca de cinc barques, i aviat seran menys, perquè tot i pescar amb l’art del tresmall (que és una xarxa que no s’arrossega i respecta molt el fons marí), troben que cada vegada es pesca menys varietats, durant menys temps i de mides mes petites que anys enrere.

Aquesta història passa a més llocs, però el cas de Montgat serveix per a visualitzar un canvi. Ara al cim del turó de Montgat s’hi accedeix per camins protegits amb baranes de ferro. No hi ha res que recordi l’antic castell, el cim és només un mirador per deixar vagarejar la mirada sobre unes vies lluents per on circulen molts trens de rodalies i també copsar la corba de l’horitzó d’un mar sense pescadors.

Jordi Peñarroja

Escriptor i fotògraf

Ens agrada la història perquè ens interessa el futur.

Montgat a mitjans del segle XIX, en un gravat de l’època, on es veu el tren de Mataró a punt d’entrar al túnel de la Foradada. Darrera del ferrocarril queda el poble i davant, la platja amb els pescadors feinejant.

Platja desapareguda de Montgat a l’indret on havia un establiment de banys de mar i restaurant, derrocat a cops de mar abans de la il·lusió olímpica de 1992. Fotografia de Jordi Peñarroja, del 1980.

Pescadors traient la barca del mar. Imatge circa 1920, fotògraf n.i.