La República catalana de 1641.

Finalment els tres exèrcits que Olivares ha projectat enviar a ocupar el Principat queden reduïts a un de sol, tot i que supera els 25.000 efectius. Aquesta força penetra en territori català el 24 de novembre de 1640, entrant pel sud, i arriba sota el comandament del marquès de Los Vélez, nomenat virrei de Catalunya pel monarca.

En aquestes circumstàncies, el 30 de novembre és elegit l’olotí Joan Pere Fontanella com a Conseller en Cap de la ciutat de Barcelona. El motiu del nomenament rau tant en la seva capacitat com, sobretot, en el fet de ser un fidel col·laborador de Pau Claris, president de la Diputació del General.

L’avanç de l’exèrcit castellà cap a Barcelona és relativament ràpid, però també extraordinàriament sagnant. Cal fer esment, entre altres excessos, de la matança de centenars de cambrilencs, que ja s’havien rendit, el 16 de desembre.

La ràpida aproximació de l’exèrcit invasor accelera la maquinària institucional catalana. La Junta de Braços, ja reunida el 10 de setembre, es convoca de nou per al 16 de gener de 1641. Aquest organisme és de nova creació, fruit de la situació revolucionària que viu el país. Ve a substituir les Corts, que reglamentàriament només pot convocar el sobirà, cosa que no pot succeir en aquelles circumstàncies. A més a més, la Junta de Braços amplia la representació habitual a Corts amb l’entrada de poblacions que abans no hi han tingut representació. La xifra total de membres de la Junta arriba, com relata Fontana, a 532 (62 del braç eclesiàstic, 147 del braç militar i 323 del braç reial o ciutadà). El més important, però, és que el sistema de votació tradicional, per estaments, és substituït pel vot personal, amb la qual cosa es deixa la majoria de la Junta a mans dels representants del braç reial, les viles i ciutats.

Segons relata el Dietari de la Generalitat del 16 de gener de 1641, els Braços accepten la constitució de la república:

“(…) parlant lo senyor deputat ecclesiàstich, feta la proposició següent: «Molt il·lustre senyor: Lo senyor de Plesis Besanson ha fet ostensió dels poders que lo rey christianíssim li ha donats en orde a la assistència que desija fer a esta província per sa conservació, en los quals, entre altres capítols, li dona poder sa magestat christianíssima per admètrela de baix de sa protecció, ab que reduesca son govern a forma de república ab los pactes y condicions que entre la província y a sa magestat christianíssima se ajustaran; y ha demanat juntament que aquesta intenció de son rey se propose a vostra senyoria, com fo fem, perquè vostra senyoria sie servit sobre aquest fet aconsellarnos lo que li aparexerà més convenient per nostra conservació y establiment del bon govern de aquestos Principat y comtats.

(…) Resolució dels brassos: «Que se accepte la protecció y que de tot lo que·s tractarà en la Trentasisena en rahó dels pactes se’n done rahó als brassos y savi Consell (…)

A l’inici d’aquest text dels Dietaris s’esmenta dos personatges claus en aquest episodi de la nostra història.

Un és el diputat eclesiàstic, que és Pau Claris, un estadista autèntic, que ha d’enfrontar-se a dos pesos pesants de la política com Olivares i, sobretot, Richelieu. I paga el preu més alt per la seva fidelitat al país: mor a causa d’un enverinament, provocat per castellans o per francesos, el 27 de febrer de 1641.

L’altre és Bernard du Plessis-Besançon, representant francès a Barcelona, que maniobra de forma magistral per als seus interessos en un moment en què els problemes es multipliquen. Du Plessis-Besançon sap convèncer les institucions catalanes de la conveniència per a Catalunya d’esdevenir província francesa abans que mantenir una aliança entre iguals.

Ara, també és cert que les arques catalanes es troben exhaustes i la Diputació del General no pot seguir pagant tropes estrangeres, com ara unitats franceses de cavalleria.

Josep Catà i Tur

Ens agrada la història perquè ens interessa el futur.

 Vista de Cambrils, parcialment recuperat de la fatal batalla de desembre de 1640 uns deu anys després. Gravat de Sebastien de Beaulieu.

 L’exèrcit castellà del marquès de los Vélez avança ràpidament sobre Barcelona sense assegurar la rereguarda i el 23 de gener de 1641 ja és a Martorell, on les poques forces que pot oposar-li el diputat Francesc de Tamarit son insuficients per aturar-lo gaire temps. Gravat de Laborde, circa 1805. 

Armand Jean du Plessis, Cardenal-Duc de Richelieu i de Fronsac, primer ministre de Lluis XIII, és la millor versió francesa del Príncep de Maquiavel. Per a dissort de Pau Claris, Richelieu dirigeix encara la política francesa el 1640. Gravat vuitcentista.