Arriba, el Duque de la Victoria, general Bum-bum Baldomero Espartero.

No hi ha trets ni canonades, però a la ciutat es viu una autèntica guerra de nervis. Montjuïc es manté silenciós, però els seus canons apunten cap a la ciutat indefensa que l’ejército español vigila i amenaça.

El dia vint-i-set de novembre, la Junta dimiteix. Mentre no n’hi ha una altra d’elegida, actua com a organisme de govern la Junta Consultiva. La nova Junta, moderada però decidida, inclou persones com el bisbe de Barcelona, i està presidida pel baró de Maldà. Com que el milicians es consideren gent molt extremista, la nova Junta creà tres batallons d’un nou cos armat, els anomenats Tiradores de la Patria, que la gent bateja ràpidament com “La Patuleia”.

Narcís Monturiol segueix enquadrat en la milícia. Ha participat en la revolta, es prepara pel que s’ensuma que acabarà passant i com que encara li queda temps lliure, el dedica a festejar. La seva xicota es diu Emília, i viu a la mateixa casa que en Narcís. Al mateix pis. És la filla del dispeser, un bon home, que es guanya la vida fent de passamaner.

En Narcís i Emília passaven moltes estones solets. En Narcís té, però, una especial forma de festejar. Més que de Centre Moral Parroquial, de Centre Moral Republicà. Qüestió de matisos: Monturiol fa de mestre de la xicota, i encara de propagandista liberal i republicà. Ell no pot estimar una noia carrinclona, necessita una dona amb inquietuds i mentalitat liberal. I ja que a l’Emília li va bé aquest joc, acaba de fer-se-la a la mida instruint-la i convertint-la en una ardent republicana.

Emília és joveníssima, gairebé una nena, té tretze anys, deu menys que en Monturiol. No sap ben bé amb qui se la juga, però el seu pare ha fet amistat amb en Narcís i, al capdavall, ella és una noia del seu temps, quan el paper d’una dona com cal no és altre que fer costat al seu home. Submisa per no dir sotmesa. I ara, prou. Que l’Emília és del morro fort.

Al marge dels projectes dels festejadors, la Junta de Barcelona és molt conscient que no disposa d’artilleria per contestar si calgués als canons de Montjuïc i tampoc a les bateries de campanya que el govern pot fer arribar en suport de Van-Halen. Els assenyats homes que composen la Junta arriben a la trista conclusió que el millor per a tothom és parlamentar amb aquell general.

Però Van-Halen ja no decideix perquè ha arribat de Madrid una Autoridad Superior. Nogensmenys que el Presidente del Consejo, l’Excelentísimo Señor Rodil, que és per damunt del general i, instal-lat a Sarrià, fa esperar al carrer tota una nit als comissionats de la Junta i al matí els fa dir per un subordinat que no els vol veure.

El dia dos de desembre, amb molta força de tropa i artilleria, arriba Espartero a Sarrià. Una nova delegació de la Junta va a Sarrià.

Rodil ja no és qui mana, ja que està per sota del Duque de la Victoria. I ara que no pot decidir accedeix a rebre la nova comissió. Rodil no els escolta, en això no ha canviat res, però els parla sense embuts: la ciutat s’ha de retre incondicionalment i immediata si es vol evitar el bombardeig i l’assalt.

Considerant que Rodil no és altra cosa que un subordinat, els comissionats demanaren tot d’una audiència al Regente. El general Espartero la denega. El senyor bisbe, que és a la comissió, insisteix sol·licitant una audiència personal. Espartero, que és un militar catòlic, també s’hi negà, tot i que el bisbe, Pedro Martínez de San Martín, és un navarrès germà d’un general liberal. Però el general Espartero no vol paraules, vol canonades i demostra que és molt valent: té tots els canons i els qui té al davant no s’hi poden tornar.

La comissió informà la Junta i aquesta, vista la posició negociadora del general Espartero, s’autodissol. I el senyor Duque de la Victoria envià el seu ultimàtum: si a les vuit del matí l’exèrcit no té entrada franca a la ciutat, tronaran els canons.

Jordi Peñarroja

Escriptor i fotògraf

(Text adaptat del llibre Ictineus, de Jordi Peñarroja)

Ens agrada la història perquè ens interessa el futur.

Història de Catalunya. 1842. pedralves

Abans de l’enderrocament de les muralles de Barcelona, vora el monestir de Pedralbes, a Sarrià, és habitual l’establiment de campaments temporal, tant de militars com de civils, aquests en temps d’epidèmies. Xilografia vuitcentista.

Història de Catalunya. 1842 òmnibus Sarrià

El 1842 no hi ha tramvies ni ferrocarril per anar de Barcelona a Sarrià. El viatge es fa a peu, a cavall, en tartana o en cotxes i òmnibus de cavalls. Xilografia vuitcentista representant un òmnibus.

Història de Catalunya. 1842. General bum bum

Baldomero Espartero és un militar español per a qui negociar vol dir imposar els seus arguments a canonades. Gravat coetani.