El “Duque de la Victoria” fa mèrits.

Molta gent fuig de la ciutat, esglaiada. La majoria dels qui han estat membres de la Junta també fugen, mentre el bisbe, amb més paciència que un sant, se’n va un altra vegada a Sarrià, a demanar audiència al senyor dels canons. Aquesta vegada Espartero tampoc no accedeix a parlar amb ell, i el bisbe tornà a la ciutat.

Aquella nit pocs dormen a Barcelona.

I arriba el tres de desembre de 1842.

Tímid, el sol ixent es mig amaga entre boires i esfilagarsats nuvolots.

Els súbdits estrangers, com diuen els diaris sempre que hi ha un sarau amenitzat per una orquestra de canons, s’embarquen per ser evacuats, gràcies a les gestions del cònsol francès, el brillant enginyer Ferdinand de Lesseps.

La població local no pot ser evacuada per manca de vaixells i així pot ser trinxada per les bombes, seguint la secular tradició que arrenca de la Guerra de Separació.

L’agenda del dia sembla prou atractiva al general Baldomero Espartero, que es permet mandrejar i a la fi s’aixeca, de bon humor però una mica tard.

A les vuit del matí, els canons resten silenciosos.

La ciutat no s’ha rendit, però l’ordre de foc cal que la doni el general Espartero.

Una tropa amb la panxa plena té més moral de victòria que no pas una colla de morts de gana. L’exèrcit ha de prendre l’esmorzar abans de canonejar. I Baldomero Espartero ha d’esmorzar com Déu mana, malgrat que anit no ha volgut escoltar el bisbe.

Després d’un esmorzar substanciós sembla no tenir cap pressa, sobretot si pot fer petar la xerrada amb tot de subordinats que li riuen les ocurrències, li aplaudeixen els acudits i aproven amb servil entusiasme totes les fatxenderies.

Fins que el “Regente” estima que ja és hora d’anar per feina. Com a les oficines del “Ministerio de la Guerra”, ningú té cap pressa per enllestir l’expedient. Però després d’esmorzar, Espartero necessita fer el seu rotet.

––“Bien, ya va siendo hora de bombardear”.

––“A las órdenes de vuecencia, mi general”.

––“¡Abran fuego a discreción!”

A les onze del matí trona la primera canonada. Els rots del “Regente” són una mica bèsties.

Heus aquí com ho explica el nostre testimoni de l’època:

Llostrejà per fi el tres de desembre del 1842. A les onze del seu matí començà el bombardeig, fatal desenllaç d’aquell trist drama de dinou dies al que serví de teatre una ciutat i d’espectador tota Europa. La necessitat de reprimir i castigar una insurrecció, segons deia el govern, o segons la veu del poble, l’esperit d’antagonisme d’una nació sempre enemiga, provocaren el fet escandalós que per etern record portarà escrit Barcelona en més de cinc-centes de les seves cases, amb els unglots de les bombes i altres projectils que en nombre de 1.014 disparà Montjuïc durant les tretze hores de bombardeig.

El general Espartero es cobreix de glòria immarcescible amb el bombardeig de la ciutat indefensa.

La destrossa és considerable i les pèrdues materials s’avaluen en uns dotze milions de pessetes de l’època. Les pèrdues en vides no són menyspreables, però encara és més notable la repressió que segueix a la nova ocupació de la ciutat per l’exèrcit espanyol: afusellaments, deportacions en massa, empresonaments, contribucions, etc.

Jordi Peñarroja

Escriptor i fotògraf

(Continuarà)

Text extret i adaptat del llibre “Ictineus” de Jordi Peñarroja, publicat el 2010.

Ens agrada la història perquè ens interessa el futur.

Història de Ctalunya.1842. Portal del Àngel

Barcelonins sortint de Barcelona pel Portal de l’Àngel fugint de l’imminent bombardeig. Fragment d’una xilografia coetània.

Història de Catalunya. 1842. Espartero

El general Baldomero Espartero, “regente de España”, està inspirat per l’esperit venjatiu, autoritari i centralista de Felipe V. Fotomuntatge de Jordi Peñarroja a partir de gravats de 1746 i 1842.

Història de Catalunya. 1842. Bombardeig de Barcelona

Bombardeig de Barcelona des de Montjuïc el 3 de desembre de 1842.

Història de Catalunya. 1842. Bombardeig Barcelona platja

Gent refugiada a la platja de la Barceloneta durant el bombardeig del 3 de desembre de 1842. Fragment d’un gravat de 1843.