La vida a pagès en una portalada romànica.

Amb la tardor tanquem el cicle de l’any del pagès del segle XII, tal com està representat als “fulls de calendari” esculpits a la porta de Santa Maria de Ripoll.

Setembre és temps de verema, com ara, i la informació que ens dona el relleu esculpit és interessant per un seguit de detalls, perquè l’agricultura del segle XXI és diferent. Un és que el segle XII és un temps de comunicacions difícils i on trobem força agricultura d’autoconsum. Així la vinya i els cereals es conreen en contrades pirenaiques d’alçada elevada i amb un clima encara mediterrani però modificat fins presentar alguns trets que ja són continentals.

Un altra cosa a destacar és que la vinya apareix emparrada, potser com a tècnica agrícola per enfrontar els riscos de les nevades hivernals. Gerri de la Sal, a la part meridional i més baixa del Pallars Sobirà, és un altre poble pirenaic amb monestir romànic, on trobem encara una mostra residual de vinya, emparrada marcant el límit d’un tros que és a poca distància de la basílica del monestir i a tocar del pont romànic.

I per acabar, un tercer aspecte, comú també a les terres baixes, és la participació d’home i dona en la verema. Una diferència important amb la verema actual, encara que l’erosió del relleu no permet apreciar el detall, és que a hores d’ara els brots de raïm es tallen amb tissora, però fins fa ben poc l’eina de tall emprada a la verema és el falçó, com al segle XII.

Octubre té com a feina destacada la pastura dels porcs. Aquesta pràctica ramadera pot semblar exòtica ara, quan vivim en una època dominada per la ramaderia intensiva, però s’ha mantingut en llocs tan propers a nuclis densament poblats de Catalunya com alguna masia vora l’antic camí de Sant Medir, entre Sant Cugat i la barcelonesa antiga vila de Gràcia, en dates tan properes com la dècada de 1971-1980.

La data tradicional per a la matança del porc és el dia de Sant Martí, l’onze de novembre. I aquesta és l’escena que il·lustra el calendari de la porta de Ripoll.

I el primer pas, obligat, abans de l’especejament i l’elaboració dels embotits és precisament la mort de l’animal. El primer pas és deixar l’animal estabornit –o mort directament– amb un fort cop de mall o maça al cap, després se’l dessagna tallant la jugular. La matança tradicional és una feina dura que demana la participació de tota la gent del mas i fins d’alguns veïns i és també uns festa coronada amb un àpat col·lectiu.

La matança del porc assegura la provisió de carn per a l’hivern, amb les tècniques de conserva amb greix (oli i/o llard), amb sal i també embotit, bullit o assecat amb pebre i altres espècies. De la pràctica cíclica de la matança neix una frase ben sentimental, adreçada a porcs i bacones de dues potes: “a cada porc li arriba el seu Sant Martí”.

Jordi Peñarroja

Escriptor i fotògraf

Ens agrada la història perquè ens interessa el futur.

Verema d’una vinya emparrada al calendari de la porta de Santa Maria de Ripoll. Fotografia del 2016.

Vinya residual, emparrada, en un tros vora el pont del monestir, a Gerri de la Sal. Foto del 2011.

El mes d’octubre toca pasturar els porcs per assegurar-ne l’engreix. Fotografiat el 2016.

Porcs pasturant prop de can Borrell, al terme de Sant Cugat del Vallés. Fotografia de 1976.

Per Sant Martí toca la matança. Al relleu veiem un porc a punt de rebre el cop de maça. Foto del 2016.

Totes les fotografies són de Jordi Peñarroja.