L’enfrontament entre pactisme i absolutisme.

Per un joc de l’atzar, els reialmes de Castella i els de la Corona catalano-aragonesa passen, a partir del 1516, a tenir un mateix sobirà amb la dinastia dels Àustries. És allò que s’anomena Monarquia o Corona hispànica.

Això planteja, d’entrada, que el monarca ha d’assumir la situació complexa i delicada de regir Estats amb estructures polítiques diferenciades i pràcticament oposades: l’autoritarisme, després absolutisme, a Castella; el pactisme de tall parlamentari, a Catalunya i les Illes, l’Aragó i el regne de València. Aquesta diferència cabdal esdevé font de conflictes jurídics i polítics amb Felip I de Catalunya i II de Castella (1556-1598) i arriba al conflicte armat entre Catalunya i la Corona amb Felip III de Catalunya i IV de Castella (1621-1665).

Cal tenir present que els sistemes polítics castellà i el català i aragonès reflecteixen la preponderància d’interessos socials i econòmics ben diferents. Mentre l’absolutisme castellà és expressió i salvaguarda del control social i econòmic de l’alta aristocràcia, el pactisme català expressa el tarannà i interessos de la petita noblesa i la burgesia més acabalada.

El problema és que el sistema castellà porta sovint el seu Estat a una situació propera a la fallida. I en una situació econòmica molt delicada, a conseqüència de les seves aventures bèl·liques, és quan el comte-duc d’Olivares, primer ministre de Felip IV de Castella, tria el dia de Nadal de 1624 per fer públic el seu Gran Memorial. El contingut més significatiu del document és la voluntat manifesta d’imposar a tots els reialmes peninsulars el sistema absolutista castellà. Aquesta voluntat, encoratjada per la incipient catalanofòbia que té en Quevedo un gran avalador i difusor, esdevé corregida i augmentada en ocasió de la lluita entre la Corona hispànica i la monarquia francesa en el context de la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648). Aquesta voluntat assimiladora de la cort castellana és el factor desencadenant de la Guerra de Separació o dels Segadors (1640-1652), que se salda amb una minva de la sobirania catalana (insaculacions i control de Barcelona, sobretot), però no, encara, en l’eliminació del règim pactista al Principat.

Però conseqüència directa d’aquest conflicte és l’amputació de Catalunya, en passar, pels tractats dels Pirineus (1659) i Llívia (1660), els comtats del nord a mans de la corona francesa. En aquell moment, Perpinyà és la segona ciutat en importància del Principat i els territoris amputats, a més de formar part del bressol històric de Catalunya, representen del 20 al 25 % del PIB català.

Josep Catà

Ens agrada la història perquè ens interessa el futur.

La República Catalana de Pau Claris és una resposta a les pretensions inconstitucionals i absolutistes del conde-duque d’Olivares.

Abanderat de la cavalleria catalana que participa victoriosament a la batalla de Montjuïc de 26 de gener de 1641. Miniatura de Jaume Serra.

La fortalesa de Salses es construeix entre 1497 i 1503 per ordre de Ferran el Catòlic, per defensar el Rosselló dels atacs francesos. Felip III d’Àustria la regala, amb tot el Rosselló, després de fer la guerra als catalans.