Una guarderia de damisel·les casadores.

L’arquitectura sobrevivent de l’antic monestir de Sant Vicent de Jonqueres es redueix al temple, de planta rectangular, i a la insinuació d’arrencada d’un arc –d’una possible porta–. Restaurat el 1982 i altra vegada el 1993, el temple està cedit per l’Ajuntament de Sabadell al Servei General d’Informació de Muntanya. L’edifici conserva elements romànics dels segles X i XIII, i una porta datada al segle XVI, renaixentista. La construcció dels murs és amb materials locals, còdols del riu. El campanar és senzill, de cadireta. Però l’indret on s’alça Sant Vicenç de Jonqueres és molt humit i, a més, isolat. Per això les monges es traslladen a Barcelona el 1269, al lloc on es mantenen fins l’exclaustració de 1810.

El nou establiment monacal pren el nom de Santa Maria de Jonqueres i és a tocar de poblat, però inicialment queda fora muralles, perquè a Barcelona el perímetre de la fortificació existent és encara el de la muralla romana, molt potent però deixant sense protecció els populosos, rics i vitals ravals i vilanoves formats i consolidats a partir del segle XI, com ara la Ribera. El rei Pere el Gran mana fer a corre-cuita una fortificació amb palissades, per enfrontar l’amenaça d’un possible setge francès el 1285, durant la croada contra Catalunya que segueix a la conquesta de Sicília. La muralla gòtica, de pedra, arriba en el regnat de Pere III, ja al segle XIV, i el monestir esdevé convent.

Les monges instal·lades a Jonqueres ja no són benetes, el convent s’ha “militaritzat” en passar les monges a ser Señoras nobles del hábito de Santiago. Santa Maria de Jonqueres és l’únic convent femení pertanyent a aquest orde castellà que hi ha a Catalunya. Les monges, o futures monges, entren al convent conduïdes pels pares, sovint quan són nenes encara. Totes són filles de famílies nobles, del braç militar. I poden penjar els hàbits i sortir del convent per a casar-se. Aquesta funció de “guarderia de damisel·les casadores” pot explicar fins a cert punt el fet que, l’any del Senyor de 1480, el Capítol General d’aquest Orde militar disposa que aquestes Senyores no facin els vots d’obediència i de pobresa, ni el de virginitat. Aquestes llibertats admeses a la vida conventual fan que una bocacciana sospita de disbauxa resulti inevitable i tanmateix excusable, atès que són disposicions coetànies de l’il·lustre cardenal valencià Roderic de Borja, insigne i enlluernador mirall de virtuts renaixentistes que és pare d’una nombrosa i noble fillada (sis nois i quatre filles reconeguts) i arriba a ser el papa Alexandre VI (1492-1503). I per altra banda cal contemplar les exigències pràctiques del sagrat vincle matrimonial, al qual poden accedir aquestes monges… Ai, quin temps aquell Renaixement, si, com es conta a Tirant lo Blanc, fins les princeses imperials prefereixen practicar la virtut del plaer!

Tornem a les pedres. Si el cenobi original de Sant Vicenç de Jonqueres és un conjunt que pertany al romànic, la construcció de Santa Maria de Jonqueres és obra de la plenitud del gòtic. La seva església és un edifici que comença a aixecar-se al segle XV, segons el catàleg de l’Ajuntament, però Cirici situa l’inici de les obres abans. No ve d’un pam, el fet indiscutible és que el temple es consagra l’any 1448.

(Continuarà)

Jordi Peñarroja

Escriptor i fotògraf

Text adaptat del llibre de Jordi Peñarroja Edificis viatgers de Barcelona (Barcelona, 2a edició 2013)

Ens agrada la història perquè ens interessa el futur.

Pere II, el Gran, deixa les monges de Jonqueres protegides darrera la palissada alçada el 1285 per enfrontar un possible setge francès de Barcelona. Escultura de Marcel Nadal fotografiada el 2017.

La muralla de Barcelona del segle XIV, fortificació manada per Pere III arran de la guerra amb Castella, dita dels dos Peres, ha estat enderrocada exceptuant un breu fragment lligat a la protecció de les drassanes i que conserva la porta de Santa Madrona. Fotografia del 2012.

Armes de la nissaga Borja, esculpides en un capitell de l’ala sobrevivent del claustre de Sant Agustí, a Barcelona. Foto del 2010.

Totes les fotografies, de Jordi Peñarroja.