Jonqueres marxa cap a l’Eixample de Barcelona.

L’any 1810, durant la guerra del Francès, les monges abandonen forçadament el convent de Santa Maria de Jonqueres, convertit en hospital militar de l’exèrcit napoleònic. Després de la guerra, la comunitat conventual no es refà, Santa Maria de Jonqueres esdevé caserna de l’exèrcit español i asil de militars pobres el 1835. Cal dir que malgrat la desaparició de les monges el temple es manté obert al culte i, a més, l’any 1867 passa a tenir categoria de parròquia, dedicada a la Concepció i Assumpció de la Mare de Déu. Una situació de curta durada.

Perquè l’expansió urbanística de la Barcelona vuitcentista, lligada a l’enderroc de muralles i fortificacions que endogalen la ciutat, guarda molta relació amb el colpisme dels militars españols. El 1854, any de la Vicalvarada, s’autoritza el definitiu enderroc de les muralles. Després del putsch de 1868, dit revolució perquè enderroca per segona vegada la dinastia borbònica, es produeix l’anomenada “cessió” de la Ciutadella a la ciutat, que no és gratuïta i comporta importants contraprestacions que beneficien els senyors del ram de la guerra. En aquest context, l’Ajuntament revolucionari decideix donar una empenta al Pla Cerdà i enderrocar el convent de Jonqueres, l’any 1869, i urbanitzar el que avui és la plaça del bisbe Urquinaona i part del seu entorn.

El rector de la parròquia no bada i aconsegueix els suports de la Comissió de Monuments i l’Acadèmia de Belles Arts per traslladar l’edifici a una nova ubicació. L’Ajuntament i el bisbat aproven l’operació, perquè a l’Eixample –encara un paisatge suburbà de camps i ermots– cal preveure la presència d’esglésies parroquials i construir-les. És el moment en que el bisbat crea la nova parròquia de la Concepció, per a la ubicació de la qual es troba un terreny irregular, erm, que toca els nous carrers d’Aragó i de Llúria. I s’aprofita l’avinentesa.

Amb aquesta nova finalitat parroquial es desmunten acuradament l’església i el claustre de Santa Maria de Jonqueres, per aprofitar-les. Parlant d’aquesta excursió diocesana de les pedres, el senyor Gaietà Cornet i Mas diu que «Lo únich notable que hi havía era l’Iglesia y’l claustre, que (…) varen ser trasladats al carrer d’Aragó pera l’Iglesia parroquial de la Concepció. (…) La traslació de les pedres numerades y la reconstrucció, foren costejades per los feligresos de la Concepció».

Les pedres viatgen per etapes. El mestre d’obres Jeroni Granell i Mundet dirigeix el trasllat. La primera pedra de la nova església es posa el dia 29 de juny de 1869. Cal parlar de “nova església” perquè la reconstrucció és força creativa, passant de temple amb porta d’accés lateral a tenir la portada en la façana, orientada de cara al carrer d’Aragó. Sota l’advocació de la Concepció, la consagració del temple gòtic-historicista de la nova parròquia se celebra el 14 d’agost de 1871. Després, eliminat el campanar de cadireta original i en posició adossada a la façana, el 1879 es reconstrueix el campanar procedent d’una altra església enderrocada, la de Sant Miquel. D’aquesta singular església romànica i del significat del seu enderrocament, incloent un esquarterament borbònic destinat a esborrar memòria històrica, en parlarem en un altra ocasió. El seu campanar, ara de segona mà, fa les batallades al carrer d’Aragó, associat a tot un temple de segona mà: la Concepció.

Jordi Peñarroja

Escriptor i fotògraf

Text adaptat del llibre de Jordi Peñarroja “Edificis viatgers de Barcelona” (Barcelona, 2a edició 2013)

Ens agrada la història perquè ens interessa el futur.

Durant la guerra del Francès, el convent de Jonqueres esdevé hospital militar. Mai més tornen les monges.

 

Quan s’inicia l’enderroc definitiu de les muralles, el 1854, l’església de Santa Maria de Jonqueres està oberta al públic, i el 1867 esdevé parròquia de la Concepció.

 

La parròquia de la Concepció, traspassada a l’Eixample té aquest aspecte el 1887, un any abans de l’Exposició, amb l’afegit del campanar de Sant Miquel. Gravat de Comeleran.